El luxe ve d’antic

Els aquemènides, una dinastia que va governar l’imperi Persa, detestaven les coses senzilles. Que s’ha de beure vi? Doncs se serveix amb una gerra d’or amb una nansa d’un cap de lleó (també d’or, és clar). Que et vols untar el cos amb un oli perfumat? Per què conformar-se amb un vulgar pot de fang si pots presumir de flascó d’or amb la forma d’un peix? “Mireu-li les escames i els bigotets. És d’un realisme extraordinari”, exclamava ahir el president del British Museum, Richard Lambert, a l’exposició Luxe. Dels assiris a Alexandre el Gran (fins a l’11 d’agost) que presenta CaixaForum Barcelona gràcies a la imprescindible col·laboració de la prestigiosa institució anglesa. L’entitat catalana té signat un conveni que li permetrà muntar mostres amb els fons d’aquest museu fins al 2024. I tots contents. “Aprenem molt del que feu aquí”, va dir Sir Lambert.

Or, or i més or. Els aquemènides vivien envoltats d’aquest metall preciós, però la gran majoria dels seus objectes no s’han preservat perquè s’acabaven fonent per a altres usos. D’aquí ve que quan, a mitjan segle XIX, es va descobrir per casualitat enterrat a la vora del riu Oxus, a l’actual Tadjikistan, un conjunt de centenars d’utensilis d’or i de plata de la seva època, fos una troballa comparable a la tomba de Tutankamon. El Tresor d’Oxus reposa des de fa més de cent anys al British Museum (i és tot un clàssic de les llistes de les reclamacions de l’art espoliat). I ara algunes de les seves peces més emblemàtiques han viatjat a Barcelona. Entre aquestes, el meravellós peix daurat.

Però els aquemènides no van ser els únics a l’Orient Mitjà antic que estaven bojos pels articles sumptuosos. Si a ells el que els feia trempar era l’or, els assiris perdien el cul pel bronze, els fenicis per l’ivori, els babilonis per les pedres semiprecioses i els grecs pel vidre. Amb els assiris va començar tot. Després de molts segles de foscor i misèria, el 900 aC es van proposar ser els amos del món. I ho van aconseguir. Amb molta violència i saquejos permanents dels objectes de més valor dels pobles enemics que, un cop dominats, havien de satisfer-los tributs que no eren precisament minúcia: “Cavalls (que, juntament amb els carros de més categoria, eren el Ferrari del seu temps), vestits amb ornaments de colors, cantants femenines, plata, or, estany, calderes de bronze, un ramat d’elefants criats a la ciutat, un ramat d’urs criats a la ciutat”, recull la inscripció d’un obelisc reial.

Però el pillatge no era l’única via per obtenir peces extravagants. També se’n podien adquirir. “La xarxa de comerç anava de l’Índia a la península Ibèrica”, explica la comissària, Alexandra Fletcher. Això sí, pocs s’ho podien perdre. El luxe sempre s’ha fet pagar. Però, igual que avui, l’enginy per imitar-lo ja hi era. A la mostra de CaixaForum, que en total aplega 217 peces, hi ha una secció dedicada a les falsificacions. Amb materials més humils es feien rèpliques exactes. Exactes.

El president del British Museum fa bé de recomanar als visitants que es fixin bé en el gust pel detall d’aquests articles. Davant d’alguns n’hi ha per estar-s’hi hores. Sobretot els de factura fenícia. Els millors artesans, apunta Fletcher. I els més moderns en l’ús de materials aparentment de rebuig que ells van ennoblir amb la seves creacions. Com una closca de cloïssa gegant acanalada destinada a contenidor de cosmètics tallada en forma de cap de dona amb ales. Preciosa. O una altra closca, en aquest cas d’ou d’estruç, per ser utilitzada com a atuell, intervinguda amb una barreja d’estils que s’avança clarament a l’esperit de les avantguardes del segle XX: assíria és la imatge tallada d’una lleona atacant un brau i egípcia és la decoració amb flors de lotus. Per si algú ho ha oblidat: tot això en la fragilíssima closca d’un ou d’estruç.

Parlar del luxe en les civilitzacions primigènies vol dir parlar dels llegendaris palaus assiris. El del rei Sennaquèrib era “de marfil d’elefant, banús, boix, fusta de musukkannu, cedre, xiprer, ginebró i noguerola”. Ell mateix va posar nom a tanta ostentació: el seu era “el palau sense rival”. Tampoc es poden passar per alt els exuberants jardins, dels quals òbviament no s’ha conservat res. “Eren tota una experiència sensorial”, subratlla Fletcher. I ja es poden imaginar l’esforç que comportava construir-los en un territori tan sec i calorós. Tota la mà d’obra que fes falta per portar l’aigua, que era “a centenars de quilòmetres”. El luxe no hi ha entès mai, de límits.