Cultura

Dins les caixes

Gemma Sardà publica la novel·la ‘Mudances’, en què parla dels camins solitaris de dos personatges atípics

Els dos protagonistes carreguen una motxilla emocional molt pesant

Fa sis anys, la barcelonina Dory Sontheimer va sorprendre amb una visió del nazisme a Les set caixes (Angle), en què va indagar la crua història familiar partint de la troballa real de set caixes amb cartes.

Gemma Sardà, a Mudances, novel·la publicada per Comanegra que va quedar finalista del premi Just M. Casero, planteja un joc literari partint d’unes caixes plenes d’objectes. No en són set ni ens traslladen a un drama tan universal, però permeten al lector seguir els camins, accions i reflexions dels dos protagonistes.

La Lívia és una jove traductora amb una actitud d’aïllament voluntari i una sexualitat peculiar que, després de ser violada, fuig a un poble on no havia estat mai. El Marcel és un rellotger rutinari que tot just s’ha jubilat quan la dona li demana el divorci. Ho accepta sense posar objeccions i se’n va a viure a la casa d’estiueig del poble on va viure de petit amb la seva mare, una actriu de renom que viu a França.

La Lívia rep tot de caixes de mudances que en teoria contenen el poc que tenia en un pis compartit amb amics. El Marcel rep, presumptament, les caixes que l’exdona li ha enviat amb roba i rampoines, entre els quals uns diaris íntims. Les caixes s’encreuen els camins, com els protagonistes, i la curiositat, la recerca, les aproximacions subtils i sensuals es posen en marxa.

El cert és que l’obra parteix d’unes caixes. “Un dia, sortint de casa, a Barcelona, vaig veure al carrer una pila de caixes de mudances sense cap nom ni ningú al voltant. Hi vaig estar una estona, allà, i vaig pensar «aquestes caixes podrien anar a qualsevol casa i algú podria començar una vida nova»”, explica l’autora.

Gemma Sardà (Barcelona, 1967) és lingüista i traductora, el 2016 va debutar amb La veu de Cyrano, amb què també va ser finalista del Casero.

Un cop tenia la guspira de Mudances, calia tota la resta. “M’agrada començar a treballar pels personatges i vaig crear-ne dos, en un punt d’inflexió, que poguessin començar una nova vida amb les coses d’algú altre. Tots dos carreguen una motxilla física molt lleugera i una d’emocional molt pesant. Tots dos tenen oficis tancats, solitaris, de concentració. I també coincideixen en l’absència del pare.”

La Lívia, “tot i ser molt jove, ha començat molts cops des de zero i s’ha hagut d’espavilar des de molt petita. Té por al compromís, a ser abandonada. Per això té un comportament sexual una mica sòrdid”, com és triar un home a la discoteca i fer-ho dins del vàter, sense repetir mai amb cap home.

El Marcel, “a la plenitud de la vida, és un home que mai ha pres cap decisió; sempre les han pres per ell la mare i la dona”.

A l’obra també hi ha un tercer personatge important: el poble. “El real és la Llacuna, de l’Anoia, però no vaig posar el nom perquè volia que qualsevol lector pogués identificar el seu poble. Si agafes la microtoponímia, com ara fonts, es repeteixen per tota la geografia catalana.”

Tot i la professió, de tant en tant, Sardà transgredeix el que és normatiu i es deixa anar, estilísticament. Això afavoreix una narració correcta formalment i amb dinamisme i frescor. “Busco la naturalitat en la llengua, que els diàlegs flueixin”, i ho fan, com la resta de l’obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.