“Escriure no és patir, escriure és dubtar”

I tant. Quan escrius, el públic hi és i no hi és. Tal com es diu habi­tu­al­ment, escriure és una feina solitària. No és cap drama, ho por­tes al cap tot el dia, et lle­ves donant-li vol­tes, et bara­lles amb el text, però el públic sem­pre hi és. Els escrip­tors pen­sem en els lec­tors ide­als, no per enre­dar-los, sinó perquè pen­ses que són intel·ligents, que els agrada que comp­tis amb ells a l’hora de rela­ci­o­nar les històries i els per­so­nat­ges.

No és una novel·la sobre la situ­ació de Cata­lu­nya, tot i que hi ha paral·lelis­mes, però a finals del 2017 la reacció ven­ja­tiva de l’Estat va ser tan vio­lenta que, afec­tat per tot això, em calia dei­xar-ho per escrit. No només vaig dedi­car-ho als pre­sos i als exi­li­ats; vaig deci­dir fer una llista perquè quedés clar que hi havia gent des­tituïda, ferits, els fami­li­ars, els llocs on van entrar a escor­co­llar, els mes­tres denun­ci­ats... O sigui, una dedi­catòria a totes les vícti­mes de la repressió.

Això és l’anècdota més petita. El tema de fons és la frase que es torna a repe­tir: qui ens ho havia de dir? Qui ens havia de dir que tor­naríem a tenir por dels gri­sos?

Tot va començar quan vaig deci­dir fer uns quants ver­sos satírics, perquè aquesta és una via que tenim els que escri­vim. No soc poeta, soc poeta satíric. Tinc tendència a fer humor i a fer humor ela­bo­rat, i no hi ha res com la poe­sia satírica per fer humor mordaç. Al final en aquesta novel·la hi vaig incloure els poe­mes i vaig dema­nar ajuda al poeta Fran­cesc Prat, amb qui havíem estat com­panys pro­fes­sors. Li vaig dema­nar que se’ls mirés per asse­gu­rar que el resul­tat final no des­car­ri­lava.

Par­teixo del cas real d’una dona que va per­dre el com­pany, res­tau­ra­dor de pia­nos. Ella va aga­far-se seri­o­sa­ment les seves últi­mes parau­les, que en la novel·la es diuen de pas­sada: “Si em passa res, no mal­ven­guis el piano.” És un punt de par­tida real ampliat amb molta ima­gi­nació, l’arren­cada d’una història que té dues parts.

La vida té sor­ti­des impre­vis­tes. Hi ha gent que té una vida regu­lar de punta a punta i no li passa mai res. Altra gent pateix sac­se­ja­des. A mi m’interes­sava molt plan­te­jar que tota la novel·la fos del prin­cipi al final una línia dis­contínua. Per això comença amb una sotra­gada emo­ci­o­nal molt forta. Per això la Mei, sense cap afi­ni­tat amb la música clàssica, es posa a ven­dre, sola, tota sola, uns tras­tos que pesen dos o tres-cents qui­los sense tenir-ne ni idea. De la mateixa manera que la vida et posa en una situ­ació com­pli­cada, a vega­des també ofe­reix unes vies que no t’espe­ra­ves per anar-ho encar­ri­lant.

A diferència de la novel·la de Cardós, que era molt coral i amb mol­tes històries, aquesta tracta de la història d’una sola per­sona. Ales­ho­res m’anava bé que hi hagués aquest acom­pa­nya­ment de per­so­nat­ges que van entrant i sor­tint i es posen al cos­tat de la Mei, però també em con­ve­nia un dis­tan­ci­a­ment. A davant de la botiga dels pia­nos hi ha una tapis­se­ria que ja no fun­ci­ona amb uns homes jubi­lats que fun­ci­o­nen tots com un cor, sense nom i amb fra­ses cur­tes. Es tracta d’una figura uni­ver­sal: a qual­se­vol lloc tro­ba­rem sem­pre uns avis asse­guts a la plaça, al cos­tat de la car­re­tera, que miren, comen­ten i que en aquest cas fan de con­tra­punt a la visió de la Mei. Per això, fins i tot en la segona part de la novel·la, que trans­corre a Roma­nia, hi faig sor­tir també un grup d’avis tafa­ners.

Al començament això pot cri­dar l’atenció, però al cap d’unes poques pàgines crec que el lec­tor ja se’n fa a la idea. Es trac­tava d’incor­po­rar a dins de les des­crip­ci­ons les emo­ci­ons d’una per­sona que està con­fosa, sac­se­jada. Un cop fet això, el lec­tor ja no neces­sita guions que li diguin si ara parla aquest, si ara parla aquest altre.

El gruix d’una vida va con­fi­gu­rant el caràcter. Abans parlàvem d’una dona de sei­xanta anys que en rea­li­tat mai no es plan­teja si està al final de la vida labo­ral, si està en declivi. És una dona dels nos­tres dies, en què l’edat no impe­deix res. Els dis­set pia­nos fan referència a totes aques­tes coses que li estan pas­sant ara però també a la neces­si­tat que té de replan­te­jar-s’ho tot davant els neguits que li van sor­tint de dins. És molt típic de la lite­ra­tura, la dra­matúrgia, el cinema, el tea­tre..., que al prin­cipi el pro­ta­go­nista té una con­fi­gu­ració i després evo­lu­ci­ona.

No, però el meu avi, que es deia Ramon Sol­sona, era afi­na­dor de pia­nos.

Sí. Par­teixo d’una altra rea­li­tat cone­guda, en aquest cas la soci­a­lit­zació de cases a Roma­nia. Això em ser­veix per seguir una línia argu­men­tal en la qual es parla d’una dic­ta­dura cone­guda, que va durar fins al 1989, molt dura i molt cruel i tan­cada en fals. De fet, és una dic­ta­dura per­do­nada. No sé si us sona, això...

Que després sem­bla que no hagin exis­tit. En el cas de Ceau­cescu, la Secu­ri­tate estava for­mada per cent o dos-cents mil fun­ci­o­na­ris amb una xarxa de con­fi­dents i dela­tors immensa. T’expli­quen que cada casa, cada club espor­tiu, cada asso­ci­ació musi­cal, cada lloc de tre­ball, tenia el seu con­fi­dent. I encara avui no se sap del cert qui eren.

Roma­nia és una terra d’artis­tes en gene­ral de pri­meríssim nivell, amb una poe­sia molt interes­sant. Però jo no tro­bava els ver­sos que volia, d’una banda que fes­sin referència a la dic­ta­dura com si esti­gues­sin escrits en aquell moment i, és clar, que tots par­les­sin de pia­nos, que sim­bo­lit­zen el futur, la democràcia, la joven­tut, un futur millor, en con­tra­po­sició a la rigi­desa de la dic­ta­dura. I m’ho vaig haver d’empes­car jo.

Roma­nia és un país de molts con­tras­tos i quan hi entres t’hi que­des engan­xat. Encara avui és un país d’emi­gració, la gent se’n va. És un país pobre, amb una classe política cor­rupta i amb una democràcia molt prima i molt mani­pu­la­ble. Però també és una potència artística. Em deia un amic: “Tro­baràs músics roma­ne­sos en les millors orques­tres del món.” És una gent que segu­ra­ment ha patit tant, sota els nazis, sota els rus­sos, sota una dic­ta­dura pròpia molt estrambòtica, que ha tin­gut en l’art una vàlvula d’esca­pa­ment.

És l’únic pont directe que hi ha amb la nos­tra rea­li­tat. Quan a una per­sona li pre­gun­ten com ha con­sen­tit que Roma­nia esti­gui com està, aquesta res­pon: “I tu m’ho pre­gun­tes, venint d’un país on també s’ha tan­cat mala­ment una dic­ta­dura?” Era ine­vi­ta­ble fer aquesta mena de referències.

Cadascú ho porta com li sem­bla. Pru­denci Ber­trana crec que es vic­ti­mit­zava en públic. Escriure és patir, però no ho dra­ma­titzo. Escriure és dub­tar cons­tant­ment, fins i tot quan lliu­res la novel·la.