Posar ordre en el Dalí escultor

Dalí també va ser escultor, sí. Ara bé, pretendre entendre la seva creació escultòrica amb paràmetres convencionals és impossible. Qui diu entendre-la diu classificar-la. Aquest era el principal repte per a la fundació de l’artista quan es va decidir a catalogar-la, el 2011: si Dalí va ser un escultor singular, el seu catàleg raonat d’escultura i obra tridimensional, incloses les instal·lacions, també ho ha de ser.

A la institució figuerenca li queden anys de feina (que avisa que farà sense presses), però de moment presumeix dels primers resultats. La producció escultòrica més inicial de Dalí ja es pot consultar en línia, amb un pedagògic glossari per no tornar-se boig en l’aparent caos de la nomenclatura daliniana. La investigació dels experts de la fundació, amb Laura Bartolomé a la direcció tècnica, ha conclòs que del 1931 al 1936 Dalí va crear 34 peces originals úniques. Una xifra que no està tancada perquè aquesta és la gràcia del catàleg digital (en quatre idiomes): que la recerca no s’atura i tota troballa s’incorporarà. Així ha estat, és i serà per al catàleg de la pintura, que es va culminar el 2017 (17 anys després d’haver-lo iniciat!) amb un número rodó, 1.000 obres, però que aviat sumarà quatre noves entrades.

Abordar el Dalí escultor dels anys trenta significa submergir-se en el seu món de l’objecte surrealista, que ell mateix va definir així: “Absolutament inútil del punt de vista pràctic i racional, creat únicament amb el fi de materialitzar d’una manera fetitxista, amb el màxim de realitat tangible, idees i fantasies de caràcter delirant.” Un món tan ric però tan desconegut, advertia ahir la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, en la presentació del projecte a la Pedrera (que Gaudí també té moltes coses a dir en aquest primer Dalí tridimensional, com veurem).

Dalí és sempre un misteri. Per començar no se sap del cert quan va engendrar la seva primera escultura. No es descarta que als anys vint ja s’estigués barallant amb alguna peça, en concret amb unes ceràmiques pintades, però des de la fundació precisen que necessiten més temps per estudiar-les per poder-ne avalar l’autoria.

Mentre no es demostri el contrari, el Dalí escultor es va batejar amb Objecte de funcionament simbòlic, del 1931. Només el coneixem per una fotografia (l’original; molts anys més tard en faria una reconstrucció). Cada obra té una història, i poques han estat tranquil·les. De les 34 de la llista, una mica més de la meitat van sobreviure. Que això no vol dir, però, que avui les tinguem totes localitzades. De desaparegudes n’hi ha una mitja dotzena. Que desaparegudes tampoc vol dir que es destruïssin. O sí, però amb el vistiplau de l’artista. Aquest és el cas del fascinant Bust de dona retrospectiu, una fita de l’acoblament d’objectes trobats, que atresora el Moma de Nova York. Dalí el va crear el 1933 i el va exposar en una galeria de París. Però a partir de l’any següent i fins al 1939 el va modificar fins a quatre vegades. La feina dels especialistes ha estat trobar la documentació d’aquestes variacions, a les quals l’artista va posar títols diferents. “Cada versió va desaparèixer quan va crear la següent”, diu Bartolomé.

Dins de les obres no localitzades, Espectre ornamental de l’erecció només s’havia pogut identificar per unes fotografies de Portlligat. Ara se sap a més que va ser exposada el 1934 a París. És de guix, un material que Dalí també faria servir per a la Venus de Milo amb calaixos (1936), en mans del The Art Institute of Chicago.

Durant aquests anys, Dalí va ser un home d’acció escultòrica però també de pensament escultòric. Va escriure moltíssim sobre les seves visions d’aquest art expandit en l’espai. Que no sempre va realitzar en solitari. Al fotògraf Brassaï el va involucrar en una sèrie d’escultures dites involuntàries (vagin de pet al glossari) que es van publicar el 1933 a la revista Minotaure. No consta que tinguessin vida més enllà de la imatge fotogràfica. Brassaï es va limitar a seguir les instruccions que li va donar Dalí, fidels a una estètica gaudiniana.

El figuerenc col·laboraria amb un altre fotògraf, Man Ray, per fer una altra de les seves escultures més emblemàtiques, el bust de Joella Lloyd, en poder del Museu Reina Sofía de Madrid. En aquesta ocasió va optar per fer una intervenció pictòrica sobre un treball escultòric que no havia sorgit de les seves mans. Se’l va apropiar i el va portar al seu terreny. Amb la doble pulsió de pintor i escultor també va erigir Babaouo (1932), l’única peça d’aquesta producció primerenca propietat de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres.

El seu president, Jordi Mercader, va deixar clar ahir per què la institució té tant interès a fer aquest catàleg. És senzill d’entendre: Dalí s’ha vist afectat per un garbuix d’obres falses que circulen sense control pel mercat. La fundació, amb la seva “credibilitat internacional”, hi vol posar ordre. Amb els recursos que calguin. Més d’un milió d’euros a l’any, que es diu aviat.