Cultura

ARYZ

MURALISTA URBÀ

“Si la meva feina agradés a tothom, sí que tindria un problema”

A Aryz (Palo Alto, Califòrnia, 1988) li agrada pintar superfícies urbanes. Ho ha fet al Marroc, Alemanya, Tailàndia, els Estats Units, Bèlgica, la Xina i els Països Baixos, entre altres estats

Viu a Cardedeu però va néixer a Califòrnia.
Sí. El meu pare va treballar durant deu anys a Califòrnia dedicat a la investigació musical. Ma mare es va traslladar als Estats Units i vaig néixer jo.
Aquesta procedència ha influït en el seu art?
Directament no, perquè vaig tornar amb dos anys, però el fet que a casa meva hagi vingut gent de diferents procedències, amb altres llengües, em va fer adonar que hi ha vida interessant més enllà del lloc d’on ets.
Com es defineix el que fa: art de carrer, muralisme...?
Jo soc molt contrari a posar-me etiquetes. Jo, com a artista, m’he de limitar a produir. Si em poso etiquetes m’estic autolimitant, perquè em marca un territori del qual no puc sortir, perquè si en surto penso que estic en contra dels meus valors.
Però, per verbalitzar el que fa, com ho diria?
El que més s’adequaria és que soc un noi amb inquietuds artístiques, un artista que ha agafat com a suport l’espai públic, tot i que també pinto quadres.
Per què va triar les parets d’edificis per pintar?
A casa no tenia gaire espai per pintar i, a més, al carrer no has d’emmagatzemar el que pintes. Abans que tu pintis, al carrer ja hi ha una sèrie d’elements i d’informació, i el que fas és interactuar amb aquests elements que aporten riquesa al teu resultat. En aquest aspecte hi ha menys pressió, perquè quan tu pintes un quadre no saps on acabarà i, en canvi, quan pintes al carrer saps que el que fas es quedarà allà i que amb el temps s’anirà deteriorant. En tot cas, el que tu estàs fent és interaccionar amb la ciutat, i això és el que més m’ha cridat l’atenció.
En un documental que va passar en una xerrada al CaixaForum de Barcelona se’l veia tenint problemes amb alguns vianants.
Quan treballes en un espai públic, inevitablement estàs exposat a la gent i a la seva opinió. Tot comentari sempre és benvingut, sempre que es faci amb respecte. Generalment, a qui no li agrada t’ho fa saber. M’he trobat en situacions violentes en què m’han tirat els cubells de pintura a terra o m’han amenaçat, però ha sigut molt poques vegades. Si la meva feina agradés a tothom, llavors sí que tindria un problema.
L’art de carrer s’ha associat sempre a un contingut provocador.
Social? Sí, de fet, quan jo vaig començar pensava que no em podria anar bé perquè ni tenia un estil determinat ni tampoc tenia un missatge polític ni reivindicatiu molt marcat. Jo el que busco amb la meva feina és treballar un llenguatge, una manera de fer, com els ha passat a molts pintors en la història de l’art que han desenvolupat un estil personal concret; no tant buscar un missatge social, perquè hi ha gent que ja ho fa bé.
O sigui que el seu treball és explorar les possibilitats de la pintura mural al carrer?
El que faig és posar-me els meus propis reptes, treballar amb gammes de colors i experimentar formes.
És a dir que el que el preocupa és més la qüestió formal que el contingut?
Són obres que tenen el seu contingut, però no m’agrada imposar, vull que sigui l’espectador el que trobi l’obra, i no a l’inrevés. Normalment se’ns acusa d’imposar visualment l’obra al vianant, com si es tractés d’una agressió. I si ho fas amb colors vius, encara és més agressiu. Per això des de fa anys intento evitar els colors llampants, perquè no sigui tan agressiu, i utilitzar colors més de l’entorn, tonalitats terroses, verdoses, perquè quan la gent hi passi no estigui obligada a girar el cap.
Va néixer el 1988 i quan va començar a pintar ja tenia un referent. Què va heretar?
A principis del 2000 hi havia molta gent a Barcelona que pintava al carrer. Com que no hi havia una regulació municipal, venia molta gent d’arreu a pintar. Venir a Barcelona era tot un cúmul d’estímuls, era un adolescent que trobava tanta informació, que era difícil d’assimilar. Sentia la sensació de llibertat que tenien els artistes muralistes de fer seva la ciutat. Jo he crescut en la millor etapa, però entenc que això s’havia de regularitzar. Però crec que ho van capar molt. No han fet com en altres ciutats, que han sabut nodrir-se més d’aquesta energia, d’aquest punt de trobada de creació.
No han sabut aprofitar aquest potencial creatiu?
Parlo de Barcelona... Que l’obra dels seus millors artistes estigui en altres ciutats i no en la seva és desaprofitar el seu potencial artístic.
Qui paga els murals?
Sovint tinc encàrrecs de col·lectius que disposen de diners per dinamitzar barris deprimits. Els murals són per a molta gent una porta d’entrada al coneixement de l’art.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
RAYNALD COLOM
MÚSIC

“No pot ser que a Barcelona sigui tan complicat poder fer cultura”

BARCELONA

“Això és una ruïna”

Girona
Mike Leigh
Director de cinema

“El que va passar l’1-O va ser una tragèdia”

Barcelona

El D’A es fa més gran

Barcelona

‘Vengadores’, punt final

Barcelona

Flors i Violes fa 10 anys

GIRONA / PALAFRUGELL
MÚSICA

Mark Knopfler inicia gira avui al Palau Sant Jordi

Strenes obre demà la seva festa major

girona

Una visita guiada amb les dones de can Masó

Girona