Cultura

Trencadís musical

El Macba explora en una exposició el treball amb el so i les seves manifestacions visuals de l’artista suís-americà Christian Marclay

Marclay se sent “identificat” amb Gaudí i la seva arquitectura fragmentada, com ell treballa

L’artista suís-americà Christian Marclay (1955) va descobrir Barcelona de molt jove amb la seva família. Hi tornaria, i no, o no només, per fer-hi turisme. El 1985, poc després d’haver irromput com a DJ, va actuar a l’enyorada Sala Metrònom (“no recordo quantes taules de so vaig fer servir alhora, diria que n’eren quatre...). I a principi dels 2000, ja com una figura rellevant del món de l’art, que mai ha deslligat de la música, va ser convidat al Sónar. A Marclay es nota que l’estimula Barcelona sobretot perquè se sent “molt identificat” amb Gaudí i la seva idea d’arquitectura fragmentada. Perquè és exactament com ell treballa. Ell també fa trencadissos. El collage (“Gaudí n’era un expert!”, exclama) és el seu procediment predilecte per explorar els nostres compostos culturals.

El 2010, Marclay va fer el salt a la glòria amb The clock, una peça de videoart de 24 hores de durada feta amb milers de retalls de pel·lícules en què els rellotges de la ficció estan sincronitzats amb el temps real. Per aquesta absoluta obra mestra de l’art contemporani (per molt que alguns l’hagin qualificat d’efectista), va rebre el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia. Per al director del Macba, Ferran Barenblit, que feia temps que volia exposar Marclay, òbviament era una temptació portar a Barcelona The clock. Però el mateix Marclay, tirant a fred i perepunyetes, li va fer canviar de plans quan li va dir que truqués a la seva galeria i es posés a la cua de les peticions. I que en principi no comptés amb ell per a la inauguració ni per a res.

El cas és que Barenblit va trobar més interessant organitzar-li una exposició més completa que resseguís tota la seva trajectòria. A canvi, això sí, de sacrificar The clock. Ningú la trobarà a faltar a Composicions, que s’obre avui i es podrà visitar fins al 24 de setembre. O, millor dit, els seus fans s’adonaran que totes les obres aplegades han respirat el mateix que The clock. Se’n podria dir retrospectiva, d’aquesta mostra, perquè reuneix treballs de moments diferents, alguns de prou llunyans, però a Marclay no li agrada definir-la així. De fet, té raó perquè és més introspectiva que una altra cosa, ja que constantment apel·la a la imaginació de l’espectador.

El perfum de The clock impregna la meravellosa instal·lació audiovisual Video Quartet (2012), de 14 minuts. Està formada per quatre pantalles que combinen parts de bandes sonores de diverses pel·lícules de Hollywood. S’han de veure i s’han d’escoltar al mateix temps perquè funcionen com un quartet, com el seu títol indica. Però no tothom les veurà ni les escoltarà igual. Dependrà de la “memòria personal” de cadascú.

D’això tracta l’art de Marclay, de reaccions internes úniques, i per això és tan íntim. Video Quartet és l’única peça de tot el conjunt que realment té so audible. En totes les altres regna el silenci tot i que el so, representat en paraules, en onomatopeies o en imatges, està a punt per ser activat. I s’activarà amb l’ajuda de l’espectador, al qual l’artista dota de molt poder. A Chalkboard (2010), té a la seva disposició una pissarra monumental plena de pentagrames perquè la guixi com li doni la gana: amb notes, però també amb dibuixos, gargots i proclames. “Estarem atents als músics itinerants que visitin Barcelona durant aquests mesos i els proposarem que interpretin aquesta partitura col·lectiva”, explica l’artista, que avisa: no serveix qualsevol músic, haurà de tenir pràctica amb la improvisació per trampejar coses musicalment poc convencionals (posem-hi un insult). Després s’esborrarà la pissarra i un altre cop estarà oberta a la creació lliure dels visitants.

“M’agrada diluir els límits entre qui fa què. De fet jo no faig res; proporciono que es faci, sense imposar idees ni donar instruccions”, subratlla Marclay, que diu que sovint el que el motiva és sentir-se ell mateix un més del públic en les seves exposicions. Enemic declarat de la mercantilització i, a recer d’aquesta, de l’estandardització de la cultura, en moltes de les seves obres utilitza la paròdia per dessacralitzar el geni creatiu isolat. A Mixed reviews ho fa de manera magistral amb una línia de text que travessa totes les parets del museu barceloní. És un collage compost d’extractes de ressenyes o crítiques musicals que des del 1999 es van traduint a la llengua del lloc on s’exhibeix, però sempre a partir de la darrera, de traducció, que s’ha fet. El Macba va heretar la versió en alemany i l’ha passat al català. El pròxim museu que l’aculli s’haurà de barallar amb la nostra llengua. El text original de fa 20 anys ja té poca cosa o res a veure amb el que circula ara. I això és el que el fa fascinant perquè, com pretenia l’artista, ha acabat sent també una creació mutant i compartida.

Amb The clock a Marclay segurament no li hauríem vist el pèl. Amb Composicions, el tornarem a tenir a Barcelona pel Sónar, en què farà una xerrada i assistirà al concert a càrrec de deu pianistes que interpretaran la seva última partitura, Investigacions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.