Estima a la Caballé

Era l’any 1962, concretament el dia 7 de gener, quan Montserrat Caballé debutava al Gran Teatre del Liceu amb la comèdia lírica de Richard Strauss Arabella. Interpretada anteriorment en altres òperes, l’estrena al coliseu català l’emplaçaria en el pòdium de les deesses, l’altar que mai més abandonaria.

Aquest divendres, dia 12 d’abril, la platea del Liceu s’omplia per retre homenatge a la gran diva de la lírica. Un públic heterodox –marca de la casa els darrers temps–, s’afanyava a prendre seient per gaudir d’un tribut amb una programació d’alta volada que, sens dubte, va satisfer totes les expectatives.

A les vuit del vespre, el president de la institució catalana, Salvador Alemany, primer, i el responsable d’orquestrar l’acte, el director i amic de la família Lluís Pasqual, que va expressar amb estima i admiració el respecte que li va professar la gran artista, van donar el tret de sortida del concert El somriure de Montserrat Caballé.

Teixit amb elegància i abraçant totes i cadascuna de les facetes que van acompanyar la soprano al llarg de la seva vida –la diva i la persona–, en l’acte van cantar companys i deixebles seus, des de Josep Carreras, Jaume Aragall i Joan Pons fins a Pene Pati i Begoña Alberdi, entre d’altres. I com no podia ser d’una altra manera, van interpretar els grans de la música, aquells que per a la catalana eren els “veritables artistes”, els qui sempre calia tenir presents. Així, les seves veus van interpretar amb l’esperada ovació del públic composicions de Verdi, Bizet, Puccini, Händel, Leoncavallo, Gounod i Ponchielli. Unes actuacions que el mestre de cerimònies va filar amb harmonia, tot intercalant diferents projeccions audiovisuals de moments estel·lars de la gran soprano, com ara l’ovacionada Casta diva de la Norma de Bellini. No en va –recordem–, la mateixa Maria Callas li reconeixeria que l’havia superada en la seva interpretació. Per sempre ens queda la seva actuació històrica a l’Antic Teatre Orange, l’any 1974, i que arrencaria una gran ovació del públic assistent. Aclamació que es repetiria en la cloenda del concert i la interpretació de Barcelona per part de la cantant i el vocalista Freddie Mercury.

Hi va haver diverses intervencions, entre què les paraules de col·legues de professió, com ara Plácido Domino, que va recordar “el fiato prodigiós que tenia” i va assegurar fins i tot que “com que no ho necessitava, de vegades, inclús, s’oblidava de respirar”. “Una veu extraordinària”, va sentenciar.

Per la seva banda, el director d’orquestra d’origen indi Zubin Mehta li va dedicar unes sentides paraules, recordant les diferents actuacions que van celebrar plegats, com ara “Salomé a Roma, la Novena de Beethoven a Nova York i el Rèquiem de Verdi a Israel”. Un seguit de concerts, va dir, que van ser “experiències inoblidables”. Fins i tot, va reconèixer: “Cada cop que em mirava quan cantava em costava dirigir.” I, també, Peter Gelb, director general del Metropolitan Opera de Nova York, va reconèixer que, en el període de l’època daurada de l’òpera, Montserrat Caballé “va destacar com una de les millors artistes que hagi cantat mai a l’escenari del Metropolitan”. Com a colofó de l’acte, es va servir una copa de cava al saló dels Miralls.

Una hora i mitja abans del concert homenatge, Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, lliurava, a títol pòstum, la medalla d’or de Barcelona a la família, en un acte que va tenir, entre d’altres, la presència del ministre i la consellera de Cultura i els artistes Frederic Amat i Isabel Coixet.