Cinema

Mirador

Els límits de la interpretació

Hi ha actors que són alquimistes capaços de superar el seu paper o les dificultats del guió, dels que fan que una pel·lícula insensata esdevingui un clàssic per la interpretació... És el que ens agrada als espectadors que anem a veure’ls com si fossin un reclam més enllà de la producció, del director i dels efectes especials. Si tenen, a més, una carrera sòlida que no ha cedit a les bajanades, aquest seria el paradigma de l’actriu sueca Bibi Andersson, que va morir ahir, segons va anunciar la seva família, als 83 anys.

No cal dir que Andersson venia d’una altra galàxia, avui introbable, d’un cine vinculat al teatre i la literatura, a la reflexió, un cinema i un teatre que va conèixer des de l’adolescència, quan es va matricular per estudiar art dramàtic i al conservatori. Després de fer un anunci per a la incipient televisió de l’època amb el mestre Bergman als 15 anys, amb només 18 seria contractada per debutar al teatre de Malmö en una de les sinuoses obres d’Ingmar, del qual seria confident, interlocutora i companya en un dels períodes més fèrtils del realitzador. Només per aquesta primera etapa, Andersson ja figuraria als annals del teatre i del cinema, amb títols tan destacats com ara Somriures d’una nit d’estiu (1955), El setè segell (1956) i Maduixes silvestres (1957), entre infinitat de papers principals i secundaris per a altres directors, com diríem ara, “del morro fort”. El seu rostre angelical i la capacitat de semblar que podia entrar en estat de trànsit anaven més enllà de la concentració. Era la imatge pura, un estat de l’esperit que només els actors visionaris poden aconseguir. Ella relativitzava aquestes interpretacions, però ho poden comprovar vostès mateixos: una producció pot quedar desfasada, però el seu treball mai. Així ho reconeixeria la professió el 1958 amb el premi a la interpretació femenina del Festival de Canes per Nära livet, una nova obra majúscula amb Bergman, i el 1963 amb l’Os de Plata del Festival de Berlín per Älskarinnan, amb Vilgot Sjöman, un altre mestre suec que va explorar les controvertides relacions personals en les crisis de després de la guerra i els seus efectes en la vida quotidiana, un altre psiquiatre de les filmacions cinematogràfiques. La dona jove, fràgil i sovint etèria podia oferir altres registres més enllà dels que li presentava la tortuosa cultura sueca de l’època, amb els problemes d’identitat d’una generació marcada i que pretenia fer ostentosos aquests estigmes.

Andersson, però, no es conformava amb els papers més esquemàtics que li oferien els directors nòrdics, es va rebel·lar i no es va cansar de repetir-ho. Ella hauria estat més còmoda amb papers més adults, no amb els clixés psicoanalítics de Bergman i d’alguns dels seus companys. Segurament per aquest motiu, i per notar la brisa a la cara, es va embarcar en produccions internacionals, en què podia demostrar el que havia après al divan suec. El 1966 feia un intermedi en la seva carrera sueca per participar en els films Duel a Diablo, un interessant western de temàtica apatxe de Ralph Nelson, i Scusi, lei è favorevole o contrario?, una divertida comèdia sobre la introducció del divorci a Itàlia d’Alberto Sordi i amb la companyia d’altres grans estrelles com ara Silvana Mangano, Giulietta Masina i Anita Ekberg.

En fi, apunts d’una carrera extraordinària, en què també va treballar amb John Huston, George Schaefer i Robert Altman, però que quedarà fixada per sempre per les nombroses col·laboracions amb Bergman. En uns experiments d’il·luminació –que el director va fer amb ella i Liv Ullmann a Persona, del 1966–, quan van veure l’efecte que la foscor tenebrista havia fet sobre els seus rostres, totes dues van coincidir amb el “que rara que estàs”. Així i tot, estaven magnífiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda