Art

JOAN GUERRERO

FOTOPERIODISTA

“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

La fotografia de Joan Guerrero (Tarifa, 1940) és periodisme, però també humanitat. Es pot veure a Arenys de Mar a la mostra ‘Camino andado’, a la sala d’exposicions del CC Calisay

Com ha canviat la fotografia des que de marrec vostè volia fotografiar el mar amb una capsa de llumins?
Quan jo era petit, la fotografia era només per als qui es podien comprar una càmera, que no era tothom. Ara al mòbil tothom en porta una. Això està molt bé, perquè s’ha democratitzat, però també s’ha estandarditzat la fotografia. Ara és com si et mengessis tres pots de mel: és molt bona, però quedes totalment embafat.
Enyora l’època analògica, amb els carrets fotogràfics?
Més que enyorança de la tecnologia, jo com a fotoperiodista enyoro l’època en què, en la premsa, la fotografia expressava molta més preocupació social. Pots sentir nostàlgia del procés artesanal de la fotografia, però fins i tot Salgado s’ha passat a la digital. Alguna raó hi deu haver.
Vostè es fa ‘selfies’?
No, mai hi he parat atenció, excepte pels pals, que em cridaven l’atenció.
Està condemnada, la fotografia?
Em dol dir-ho, però crec que sí. Actualment la gent vol coses en moviment, però paradoxalment la imatge que queda d’un determinat esdeveniment és una imatge fixa. Com la foto de la nena corrent al Vietnam, que defineix tot l’horror d’un conflicte bèl·lic.
Català-Roca em va dir en una entrevista que les generacions del segle XXI no coneixerien la fotografia en blanc i negre.
Afortunadament es va equivocar. Com també ho va fer Chaplin quan va dir que el sonor mataria el cinema. I ell mateix va rodar Candilejas o La comtessa de Hong Kong, amb música seva.
Per què “afortunadament”?
Perquè el blanc i negre ajuda a trobar les essències; el color distreu molt.
Vostè fa reflexió amb la imatge.
Jo sempre intento treure la humanitat de la gent, tant si són nens com joves o persones grans. I fer-ho sense teatralitat, de manera natural i senzilla, arran de terra.
Barreja de poesia i document?
Si ho vol dir així. La manera d’apropar-me a la gent crec que queda ben reflectida en les fotografies de persones que vaig fer als anys seixanta i setanta a Santa Coloma de Gramenet. Tan normal que ningú hi parava atenció, però ara ha quedat com un document que explica un moment i un lloc.
La seva càmera sempre sent la crida de qüestions humanitàries o de protecció de l’entorn com va ser el cas ‘Prestige’.
Hi vaig anar gairebé per militància ciutadana. Sabia que hi trobaria centenars de fotògrafs de tot el món, però creia que hi havia d’anar. La meva manera de contribuir a un món millor és amb la meva càmera i a hores d’ara estic molt content d’haver fet aquest document.
També ha estat pels Andes, on portava llames adquirides gràcies a recaptes que feia a les redaccions dels diaris.
Pels Andes, pel Brasil i per tota l’Amèrica del Sud, viatges que han donat peu a llibres com ara Els ulls dels pobres i Casaldàliga, la seva gent i les seves causes, amb Pere Casaldàliga, amb qui vaig ser al Mato Grosso. En aquests viatges he trobat que la gent senzilla és igual a tot el món.
Ara acaba de publicar ‘Zapatos rotos’ (Claret), un llibre en què ha canviat la imatge per la paraula.
Sí, l’acabo de publicar, però l’edició ha tingut problemes i n’haurem de fer una de nova. Vaig començar a escriure perquè arran d’una malaltia vaig haver de passar moltes hores a casa i, qui ho diria, em vaig posar a escriure. I parlo de coses entranyables de Tarifa, on vaig néixer. De la meva àvia, que feia cigarretes, o la primera descoberta del cinema mitjançant una mena de visor de cartró en què es podien col·locar retalls de fotogrames que venien en una botiga molt pobra que tenia una finestra com a aparador.
La pobresa és fotogènica?
En un barri de gent humil es fotografien pujades i baixades de la gent, hi ha matisos perquè es nota la vida. Un barri ric és lineal, molt més esmorteït. Potser per això m’interessa més la gent senzilla.
A quina part del món aniria ara amb la seva càmera
.
En aquest moment el meu desig és no moure’m de Santa Coloma, que és el poble on he viscut amb la meva dona, la Mari Carmen, on van néixer els meus fills i va morir el meu fill Ernesto.
D’Ernesto, el seu fill, també en parla al llibre.
Sí. El vaig plorar molt. I em queien uns llagrimots al plat quan menjava... Tant és així que li deia a la Mari Carmen, la meva dona: “No posis sal a la sopa.” Em vaig tancar molt, no podia sentir res que m’evoqués l’Ernesto, com ara els discos d’El Último de la Fila, però vaig poder sortir-ne, tot i que és molt trist.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona