cultura

EMPAR MOLINER

ESCRIPTORA

“També s'està bé sense drogues”

NO HI HA TERCERES PERSONES
Autor:
Empar Moliner
Editorial:
Quaderns Crema
Pàgines:
168
Preu:
16 euros

La nar­ra­dora i arti­cu­lista Empar Moli­ner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1967) pre­senta un nou recull de con­tes, No hi ha ter­ce­res per­sones (Qua­derns Crema), ple de caus­ti­ci­tat, humor i una certa amar­gura.

No hi ha ter­ce­res per­so­nes?

És un clixé que m'encanta. Això de negar la pos­si­bi­li­tat d'un ter­cer quan s'acaba una relació amo­rosa ho trobo sen­sa­ci­o­nal. I l'he vol­gut uti­lit­zar.

El conte

de la tele­visió
par­teix d'una experiència per­so­nal?

Hi ha simi­li­tuds. De fet, és el premi Nobel de lite­ra­tura que va al pro­grama del Cuní. Repro­du­eixo una con­versa amb una maqui­lla­dora. Men­tre l'està arre­glant, la maqui­lla­dora des­co­breix que porta un número al canell –de quan va ser en un camp de con­cen­tració– i li pre­gunta fas­ci­nada per l'ori­gi­na­li­tat del tatu­atge.

El del monòleg tea­tral també és auto­bi­ogràfic?

No, més aviat volia reco­llir el tòpic que diu que no hi ha monòlegs per a actrius madu­res. La pro­ta­go­nista és una escrip­tora cocaïnòmana, d'entre 45 i 70 anys, que tenia un nòvio que per­ta­nyia a un d'aquests grups de tri­but als Beat­les. No hi ha cosa més ridícula que els grups d'imi­ta­dors. El noi fa de bate­ria.

De doble de Ringo Starr.

Sí. La tia aquesta pro­ta­go­nista és va fotent clen­xes –l'única paraula cata­lana que hem apor­tat a l'argot de l'hampa– de coca men­tre va expli­cant la seva història d'amor.

És un conte amb música.

Hi ha les cançons que més m'han agra­dat de la música moderna.

Des de la versió de Robert Wyatt de Ship­buil­ding d'Elvis Cos­te­llo fins a Slip away de David Bowie i All things must pass, de George Har­ri­son. Fins i tot un tema d'Àlex Torío, el pare de la meva filla. Hi he posat una cançó que parla una mica de mi, per això l'he tri­ada.
Hi ha també Coral·lí d'Adrià Puntí, un dels músics més bèsties que hi ha a Europa en aquests moments. Tot­hom hau­ria de tenir els seus tres dis­cos.

La gran droga és el cer­vell.

No és veri­tat, però també s'està bé sense dro­gues. Hi ha aque­lla frase de Pedro Almodóvar, “m'encanta la droga, però odio els dro­go­ad­dic­tes”. És un conte seriós, de com fer-se gran, amarg, molt trist.

Hi ha alguna cons­tant?

Tots es plan­te­gen el tema de la fama. El desig dels per­so­nat­ges de tenir fama. Hi ha un altre conte amb una infer­mera del fill del cap de premsa d'un par­tit polític. El noi ha tin­gut un acci­dent. El cap de premsa es lliga la infer­mera amb el propòsit que es folli el fill, un ado­les­cent. Ella s'ima­gina que la des­co­brei­xen i surt a la tele amb això que ano­me­nen una foto robada. Veus que són gent pre­o­cu­pada per la fama i el que genera la cosa de la tele, tan per­tor­ba­dora.

Els nous con­tes no estan tan mar­cats per l'humor i la iro­nia.

No, alguns m'han sor­tit molt seri­o­sos, tot i que coses que he plan­te­jat d'una manera més dura, els pri­mers lec­tors em comen­ten que els han fet molta gràcia.

Hi ha un d'aquests peri­o­dis­tes imbècils que no por­ten gra­va­dora, a diferència de tu, que gra­ves sem­pre. Men­tre entre­vista el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, se li mor l'hono­ra­ble.

És algú en con­cret?

Sí, però que cadascú de la pro­fessió s'ima­gini el que vul­gui, deu haver-hi més casos sem­blants. El per­so­natge en con­cret és un puto patata entre­vis­ta­dor, gar­repa i cutre, que passa tot el dia pen­sant en el men­jar i que sovint vomita. Té un amic ric, amb qui van a casa dels papàs. Aquest indi­vidu entre­vista el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i li pre­gunta per l'exili. Ales­ho­res, el pre­si­dent comença a posar-se nerviós i se li mor. A par­tir d'aquí, el peri­o­dista s'ho fa venir bé per fer una bio­gra­fia, etc.

N'hi ha un de molt diver­tit d'un que vol ser nor­mal.

Vol ser nor­mal, però no ho és. El que intento mos­trar és el que hi ha per sota.

Què és el que hi ha per sota?

Sí, allò de la urba­nit­zació de puta mare, el món feliç, la família unida, però per sota, la misèria més bru­tal. Hi ha una pare­lla d'un conte que tenen un fill adop­tat del Perú i volen que cone­gui altres nens peru­ans per com­par­tir experiències. El pro­blema és quan tro­ben una família ínte­gra­ment peru­ana, amb fill no adop­tat sinó biològic. No ho poden supor­tar.

Hi ha també una certa distància entre lec­tor i escrip­tor.

Tenia molta por de crear un nar­ra­dor dis­tan­ciat, que no prengués par­tit. Aquesta vegada he vol­gut uti­lit­zar la pro­xi­mi­tat de nar­ra­dors que m'agra­den molt, com John Che­e­ver, que diu el que li rota dels per­so­nat­ges i dóna les seves opi­ni­ons. Opino i faig com­pa­ra­ci­ons sense pro­ble­mes. Dorothy Parker i Mar­tin Amis també ho fan. He dis­fru­tat més des­cri­vint i amb els diàlegs, pot­ser estan més aca­bats estilísti­ca­ment, però no sóc jo qui ho ha de dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.