LLUCIA RAMIS
ESCRIPTORA
“El periodisme és el marit que em pega”
Amb la seva segona novel·la, Egosurfing. Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) ha obtingut el premi Josep Pla. Brillant balanç d'una escriptora que tot just acaba de començar la seva carrera literària i que conquista els lectors amb aquesta novel·la sobre les relacions personals en un món dominat per internet i la soledat.
La protagonista del llibre abans de viatjar a Barcelona va al ginecòleg perquè la seva mare està convençuda que la ciutat serà un desvirgament en tots els sentits.
Marxar de Mallorca implica renunciar a tots els punts de referència que has tingut fins a aquell moment. I en el cas de la narradora, encara més, perquè és verge. Quan una persona arriba a Barcelona, a mi em va passar, sents que ets verge de mirada, perquè està veient una cosa nova, i verge de vida, perquè descobreixes un lloc nou on no tens ningú. Arribar a Barcelona es converteix en un nou naixement.
En tota la novel·la no coneixem el nom de la protagonista. Per què?
El moment més important per a la protagonista és quan el seu nom surt a la tele, tot i que el lector mai l'arriba a conèixer. Amb això vull subratllar com en som de clandestins a la societat. I és que encara que et diguin el nom i cognom d'algú, si no el coneixes, és totalment intranscendent per a tu. En canvi, per a la protagonista és un drama que diguin el seu nom públicament: no és conscient que som invisibles per a la resta del món!
Hi ha coses seves a la novel·la?
La protagonista viu amagada. En canvi, la Rut surt a la tele, és periodista. Amb aquests dos personatges he volgut explicar la meva transició de mallorquina a catalana.
Els personatges se senten sols. Recorren inútilment a internet per sentir-se acompanyats.
Quan més sistemes de recerca tenim, més insatisfets estem i més perduts ens sentim. I si ens connectem a aquests mitjans és perquè volem que ens busquin i ens trobin. La paradoxa, però, és, en efecte, que per comunicar-te amb l'altre has de ser onanista: per estar a una xarxa social has d'estar sola amb el teu ordinador.
Tots els personatges se senten també molt insatisfets emocionalment.
Vull mostrar la influència d'internet i televisió en les relacions personals, que han inculcat una sèrie d'escenes i patrons d'actuació. Avui, en un encontre sexual, en lloc d'estar pendent del nostre gaudi i de l'altra persona, ens preocupem més per la posada en escena, per com hem d'actuar per adequar-nos als patrons mediàtics de relacions personals i sexuals.
Cap dels personatges del llibre gaudeix del seu sexe.
Cap! Els personatges es converteixen actors quan fan sexe.
El llibre pivota entorn de Facebook. Tanmateix, sembla que ho detesti.
No detesto res, només critico. Internet és una teranyina en què tu estàs al centre: ets l'aranya. I si bé aguditza els problemes dels que tenen dificultats per relacionar-se, també s'ha d'admetre que permet a les persones inhibides contactar amb altres persones.
Al llibre hi ha una crítica brutal al periodisme: l'estima o l'odia?
L'estimo moltíssim, però és el maltractador de la meva família: la literatura és la meva amant i el periodisme és el marit que em maltracta. La novel·la és molt crítica amb el periodisme, però no amb els periodistes. Els periodistes fan el que els demanen: si se'ls obliga a escriure merda, escriuran merda. Han de guanyar-se les garrofes, com tothom. Tot i que hi ha molts periodistes que tenen un dilema perquè es dediquen a això per vocació, i es troben en situacions incòmodes.
La ciutat de Barcelona està també al centre de la novel·la. A vostè i la protagonista els obre un món d'oportunitats, però alhora no se n'estalvien els comentaris crítics.
Qualsevol cosa que t'estimis i coneguis la pots criticar. Barcelona és vanitosa i egosurfing, i això és precisament el que la fa com els ciutadans. Barcelona és molt humana: té els mateixos tics que els que hi viuen. El barceloní s'ha cregut els anuncis que defineixen la ciutat com la millor del món, i a mi em sembla que no és veritat. Que no m'ho sembli no vol dir que no m'agradi viure aquí.
I Palma ha quedat en l'oblit?
Al final sempre parlo de Mallorca. Palma és la meva mare: quan necessito alguna cosa recorro a Palma. En canvi, Barcelona s'ha convertit en aquella parella de la qual estàs tipa, però no te'n pots separar.
La mort és molt present a la novel·la. Per què?
Penso en la mort des que era petita! M'han arribat a dir que no he estat mai nena perquè sempre he tingut por de la meva pròpia mort! I aquesta por m'ha ajudat a escriure.
