“Volem reivindicar la perifèria: Tàrrega ho és”

Les fes­tes majors que es feien en el seu moment al prin­cipi de la democràcia no són les matei­xes que s’estan fent ara. S’han repen­sat i s’han actu­a­lit­zat. I això ha de ser així. Hi ha ajun­ta­ments que abor­den les arts de car­rer al segle XXI i n’hi ha d’altres que encara fan un entre­te­ni­ment. Tot és lícit i tot ha d’exis­tir. Però seria molt interes­sant que les arts de car­rer entres­sin a les pro­gra­ma­ci­ons de cada tea­tre muni­ci­pal. Si acon­se­guim això, tro­ba­rem que les arts de car­rer estan nor­ma­lit­za­des.

Exacte. No només és la pro­gra­mació de la festa major un bon moment per mos­trar les arts de car­rer. Es poden mos­trar tot l’any.

Jordi Duran, el 2011, pro­posa el pri­mer Suport a la Cre­ació. Va acon­se­guir incloure tres com­pa­nyies, va començar tímida­ment a aco­llir a Tàrrega aques­tes tres pro­pos­tes perquè pogues­sin fer residències cre­a­ti­ves, que inves­ti­ga­ven les arts de car­rer, més enllà del tea­tre tan­cat. Així els bus­ca­ven espais públics i també no con­ven­ci­o­nals. Aquest pro­grama ha anat aga­fant importància i soli­desa i aquest 2019 l’hem hagut de repen­sar (perquè qual­se­vol pro­grama que vol créixer s’ha d’atu­rar i repen­sar-lo) i avui aco­lli­rem 15 pro­pos­tes, de dife­rents for­mats. Són obres que inves­ti­guen i fan recerca sobre les arts de car­rer i a l’espai públic.

El tea­tre ha de ser una eina que ha de ser­vir per poder-se expli­car, per poder denun­ciar. Ha de ser una eina de com­promís polític i social, i les arts de car­rer, també. Que hi hagi com­pa­nyies que es vul­guin expres­sar en aquest moment polític que estem vivint i que sur­ten al car­rer perquè és on se sen­ten més còmodes per poder-se expres­sar, això ha de veure’s. Recordo que l’any pas­sat teníem una pro­ducció de Les Impu­xi­bles, que era la pri­mera vegada que, com a com­pa­nyia, deci­dien sor­tir al car­rer perquè volien expli­car el seu com­promís polític. O sigui que el car­rer no ha de ser només entre­te­ni­ment, sinó que també ha de donar lloc a totes aques­tes altres expres­si­ons.

Les arts de car­rer que pas­sen a l’espai públic tenen una gran poten­ci­a­li­tat. Bai­xem a la terra l’eli­tisme que a vega­des s’ha posat com a eti­queta a la cul­tura. Les arts de car­rer que pas­sen a l’espai públic atan­sen a tot­hom. A l’espai públic, s’obren molts debats: el de les diver­ses iden­ti­tats, el de la inclusió… Som plu­rals i és a l’espai públic on tot això con­flu­eix i posa en relleu que podem par­lar de mol­tes coses. No és que nosal­tres anem al tea­tre; és el tea­tre que surt al car­rer, on tot això con­flu­eix.

Quan hem posat en marxa aquesta revisió del Pro­grama de Suport a la Cre­ació hi havia coses que teníem molt clar que s’havien de millo­rar. La pri­mera de totes era millo­rar les con­di­ci­ons de cre­ació d’aques­tes com­pa­nyies. Una d’aques­tes opci­ons era dei­xar d’anar sols. Ens hem auto­e­xi­git que hem d’acom­pa­nyar les com­pa­nyies amb altres còmpli­ces. Poden apor­tar recur­sos econòmics, espais de residència… Això ens ha permès començar a tei­xir una xarxa amb socis amb qui ja tre­ballàvem i també amb altres amics amb els quals pot­ser encara no havíem tre­ba­llat fins ara però que veiem que junts sumem. Per exem­ple, hi ha una com­pa­nyia que viu a Tàrrega mateix, Rauxa Com­pa­nyia. Els vam dema­nar qui­nes eren les seves neces­si­tats. “Nosal­tres volem espais de residència per pro­var la peça. Però ens agra­da­ria fer-ho al nos­tre ter­ri­tori, no haver de bai­xar a Bar­ce­lona.” Va ser quan vam con­tac­tar amb amics i còmpli­ces que resol­gues­sin aquesta demanda. El Tea­tre Foment de Juneda i l’Escor­xa­dor de Lleida ens van dir que esta­ven encan­tats de poder-se sumar a aquesta aven­tura. Així, ara faran residència a Tàrrega però també a Juneda i a Lleida. Així fem que el virus de les arts de car­rer…

També volem rei­vin­di­car la perifèria. Tàrrega ho és. Les arts de car­rer, també. Som perifèria física i cre­a­tiva, a l’hora de plan­te­jar pres­su­post o cir­cuits. Ens que­dem fora dels cir­cuits hegemònics del tea­tre. Ens vam pre­gun­tar com ho podíem fer per rei­vin­di­car el ter­ri­tori. Tàrrega mateix té set pobles agre­gats…

Exacte, però n’hi ha sis més. Ens hem mar­cat com a objec­tiu que cada any una de les peces s’esde­vin­gui en un d’aquests pobles. Aquest any, serà la Figue­rosa –un poble de 39 habi­tants– que aco­llirà La llista, de Quim Bigas. La pre­sen­tarà, després de fer-hi un tre­ball, amb els veïns de la Figue­rosa.

La idea és mirar d’escol­tar el ter­ri­tori que tenim al cos­tat i pen­sar quina és la manera d’enfor­tir aques­tes com­pli­ci­tats. Des del més sin­gu­lar i par­ti­cu­lar, anar-nos eixam­plant.

Per a mi, és una opor­tu­ni­tat perquè passa dins del marc de la Fira. En un matí pots veure tres espec­ta­cles, però també ens hem de per­me­tre l’opor­tu­ni­tat de dedi­car-nos un temps per fer un tra­jecte en bus de 7 quilòmetres (pot­ser en el tra­jecte ja pas­sen coses), veure l’espec­ta­cle i tor­nar. Nosal­tres ho veiem més com una opor­tu­ni­tat, més que com una com­petència. És cert que a la Fira hi haurà uns qua­ranta espec­ta­cles i que la diver­si­tat per poder veure espec­ta­cles en dife­rents hora­ris del dia és molt alta.

Sí, de fer xup-xup. A la cadena de valor de fer una pro­ducció hi ha la recerca, la cre­ació i l’exhi­bició. La de recerca defi­neix què es voldrà expli­car; molts cops s’hi dedica poc temps. Després hi ha la fase de la cre­ació i la inno­vació, on pen­sen com posen en marxa aquesta idea. L’última fase és la d’exhi­bició. Aquí és on nosal­tres, com a mer­cat estratègic d’arts de car­rer de Cata­lu­nya, hem d’inci­dir més. Però és molt impor­tant que en les fases prèvies els cre­a­dors i les cre­a­do­res tin­guin temps per pen­sar i per pro­var. Mol­tes d’aques­tes pro­pos­tes bus­quen un públic que ha de ser actiu. La com­pa­nyia ha de veure com reac­ci­ona l’espec­ta­dor per veure si fun­ci­ona o no la seva pro­posta. Per això hi ha els assaigs oberts, i cal que hi vin­gui públic i mobi­lit­zar 100 o 200 per­so­nes no és fàcil. I aquest pro­grama posa en relleu aques­tes neces­si­tats. Cal que vin­guin a pro­var perquè hi ha molts errors (l’error forma part de la cre­ació) que només es veuen quan hi ha el públic al davant i pot reac­ci­o­nar tal com espe­ra­ves, o no.

A Cata­lu­nya, m’atre­vi­ria a dir que hi ha una gene­ració de cre­a­dors que puja molt potent. Hem estat en uns anys de molta pre­ca­ri­e­tat i quan tre­ba­lles en pre­cari és més difícil arri­bar on vol­dries. És neces­sari aga­far un dra­ma­turg, un coreògraf, per com­ple­tar la mirada. Però les com­pa­nyies i els cre­a­dors cada vegada pugen més pre­pa­rats i són més cons­ci­ents d’això. M’agra­da­ria pen­sar que ani­rem a menys quan­ti­tat però a més qua­li­tat. Aquesta és una de les pre­mis­ses que inten­ta­rem apli­car a Fira Tàrrega tant des de la ves­sant artística com la pro­fes­si­o­nal. Si acon­se­guim pro­duc­ci­ons amb rigor i excel·lència, el cir­cuit ja hau­ria de sor­tir sol.

Com a pro­gra­ma­dora, que acos­tu­mem a anar a molts fes­ti­vals amb públic mas­siu, el pri­mer que cal és orga­nit­zació per fer una bona tria: si una peça comença a les dotze del mig­dia, hi has de ser una estona abans. El pri­mer que faig quan arribo a l’espai és bus­car el punt més alt. M’agrada estar des de la distància però alçada, sobre un banc, per exem­ple. Així també veig la reacció del públic. Si arri­bes a una peça que fa cinc minuts que ha començat, difícil­ment podràs veure-ho bé.

Els antics direc­tors exe­cu­tius de la Fira, Pau Lla­cuna i Oriol Martí, for­ma­ven part de les comis­si­ons urbanísti­ques. Es posa­ven les ulle­res de la Fira per adver­tir que si al mig de la plaça s’hi posava una gran font segu­ra­ment després no es podria uti­lit­zar. O si s’hi ha de posar mobi­li­ari, com ara jar­di­ne­res, que es pugui moure amb una grua. És impor­tant que ens cri­din i que es res­pecti la nos­tra opinió.

El públic de Tàrrega és molt agraït. N’hi ha que han vist mol­tes coses i que poden ser molt crítics. Pel que fa a la con­nexió amb l’artista, hi ha pro­gra­ma­dors que ho han de con­tex­tu­a­lit­zar; diuen: “Els aplau­di­ments i la res­posta mas­siva que s’acon­se­gueix a Tàrrega en altres con­tex­tos és com­pli­cat d’acon­se­guir.” Tàrrega és una fira i és una festa. Ho diu molt en Pau Lla­cuna: després d’estar repri­mida, la gent surt amb mol­tes ganes amb les arts de car­rer quan apa­rei­xen als anys 80 i 90. Tàrrega encara té aquesta ale­gria.

Tenim fans. Hi ha una sèrie de per­so­nes que em dema­nen, d’any a any, que les anoti per a la següent edició. Hi ha molta gent que vol ser-hi. I l’any que vam dedi­car l’edició a la par­ti­ci­pació vam sumar més de 200 volun­ta­ris. N’hi ha que fa una dot­zena d’anys que hi par­ti­ci­pen. Ara, comen­cen a dema­nar: “Jo vull par­ti­ci­par però en un que sigui de movi­ment, o de text o de noves tec­no­lo­gies...” Sem­pre que hem neces­si­tat par­ti­ci­pació, l’hem tin­guda.