TONI ORENSANZ

ESCRIPTOR

“Visc en un poble que ja no existeix”

EL FALSARI
Autor:
Toni Orensanz
Editorial:
Cossetània Edicions
Pàgines:
112
Preu:
11,80 euros

Com ha anat aquest pas de l'assaig i la recerca periodística de la seva anterior obra, L'òmnibus de la mort, a la narrativa d'El falsari?

Jo no sóc un novel·lista ni un escriptor de raça. A L'òmnibus de la mort em movia en un terreny natural i aquí tinc la sensació que m'he posat en un altre que no és el meu. Però el punt de partida dels dos llibres és el mateix: algú que a la cantonada de casa teva t'explica una història. A L'òmnibus de la mort decideixo empatxar-me de veritat a partir d'aquestes històries. A El falsari les prenc com un punt de partida. Les narracions d'El falsari són hereves de la tradició oral.

Per això també usa el prioratí com a llengua?

Sóc del Priorat, on no parlem com a Tortosa ni tan sols com a Móra ni com a Reus. Volia traçar una mica el que és el dialecte prioratí, i potser sóc dels primers que el reivindiquen com a llengua literària. A més, unes històries que beuen de la tradició oral no s'han d'escriure en estàndard. En l'ús de la llengua hi ha molts complexos en aquest país. A mi em venia de gust fer-ho. Ho considero una llicència literària.

Les històries són molt originals, fins i tot estrafolàries. Costa de creure que algunes siguin certes, almenys en el seu punt de partida.

Reflecteixen un imaginari del món rural que jo tinc la sensació que es comença a acabar. Crec que sóc d'una generació de canvi, sóc de poble però també urbà, i que encara he vist coses que els meus fills, o gent que ara té 19 anys, ja no ha vist. I et vas construint un poble mític. En un moment donat m'adono que visc en un poble que no existeix. El cafè de Falset, on hi anava tothom, famílies i criatures, s'ha convertit en un pub. És un poble que a més a més ha anat perdent vincles de comunitat rural, és una societat molt urbana. Hi ha gent que viu al carrer de Baix i fan vida de Diagonal barcelonina, van a buscar els nens a l'escola amb cotxe. Hi ha un moment que m'adono que al meu cap he creat un batibull de vivències, personatges mig inventats, històries orals que ja no saps qui ni com te les va explicar. Amb l'edat, ja no sé què he llegit, què m'han explicat, què he inventat o què he somniat. Quan faig de periodista o d'historiador, necessito prendre cada cop més notes perquè hi ha un moment en què no sé si és real o no. L'òmnibus de la mort és per a mi un exemple de feina metòdica, perquè sóc molt dispers i tendeixo a recrear bastant.

El títol del llibre fa referència a les coses certes de la vida i a les que hi ha de falsificades?

Vivim en un món bastant fals però que sobrevalora la realitat. Fent L'òmnibus de la mort em vaig adonar que caminem damunt de cadàvers i d'un munt de mentides. I ens hem inventat una espècie de realitat, que és una creació col·lectiva, en la qual donem per bones determinades coses. La història està plena de falsedats, i de mitges veritats, i també de veritats propagandístiques. I a mi la veritat amb majúscules m'importa un rave.

I és veritat que el cadàver de Durruti va passar per Falset en el seu trajecte cap a Barcelona, on va ser enterrat, tal com explica en un dels contes?

Tècnicament, no, es veu que va anar a Barcelona per València. De fet, és una de les històries que no recordo qui me les va explicar, perquè m'he trobat persones que són com metralletes explicant històries. Fa anys, quan no hi havia tele, la gent d'explicava històries, parlava d'ells als altres. No m'ha costat gens trobar aquestes històries.

Un dels contes parteix d'una obra seva anterior, Passió, sang i oblit, en què documentava les últimes execucions públiques a Falset comandades pel famós botxí Nicomedes Méndez. Aquí no ha partit d'alguna història que li ha explicat algú, sinó d'un assaig històric escrit per vostè mateix.

Sí, em vaig animar a jugar una mica amb aquesta història. El cert és que la dona que el botxí Nicomedes Méndez va executar al garrot al castell de Falset era molt guapa. Partint d'aquí, m'invento una atracció del botxí per la seva víctima. És també cert que Méndez estava a punt de casar-se i que la nòvia el va abandonar quan va saber quin era el seu ofici. Per tant, m'imagino un personatge que tenia una certa necessitat d'amor i que la projecta en la seva víctima. Però en aquest conte m'invento fonts falses, certament.

Un cop acabat de llegir, queda la impressió que El falsari és un homenatge a un món perdut, com la Mequinensa de Moncada...

Quan vaig llegir Els contes de la mà esquerra de Moncada fa uns anys, se'm van obrir els ulls. Una cosa és que sàpigues escriure com ell i una altra és que hi ha una Mequinensa a cada poble. A cada poble es pot crear un imaginari mític. I per fer-ho no cal que sigui un poble colgat per les aigües.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid