Música
EL PETIT DE CAL ERIL
MÚSIC
“Si féssim un disc cada dos anys, no podríem viure de la música”
-
El guissonenc Joan Pons, al plató d’El Punt Avui TV, presentant el setè disc d’El Petit de Cal Eril J.M. PADRÓS. -
VÍDEO: Guillem Vidal entrevista Joan Pons, el Petit de Cal Eril. El Punt Avui TV
Poc més d’un any després de publicar el seu últim disc, El Petit de Cal Eril torna amb Energia fosca, en què els seus músics –Artur Tort (teclats), Dani Comas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Jordi Matas (guitarra de dotze cordes i teclats)– toquen, en molts casos, instruments diferents dels que tocaven a La força (2016) o el conegut com a “disc triangular” (2018). Joan Pons, d’àlies El Petit de Cal Eril, ha produït darrerament també el disc de retorn d’Els Pets (Som) i actuarà, aquest estiu, en festivals com l’Embassa’t de Sabadell, el Vida de Vilanova i la Geltrú, el Cruïlla de Barcelona o el Doctor Music Festival de Montmeló.
Presenta el seu tercer disc en poc més de tres anys. Quin ritme!
No em sembla pas inassumible. Aquesta és una pregunta que es fa sovint als músics però no tant als escriptors, per exemple, quan n’hi ha que fan tres novel·les en un any. En música, si estàs en actiu i et passen coses, fas discos.
Hi ha aquesta regla no escrita, però, de fer un disc cada dos anys.
Sí, és el sistema habitual, però ja hem vist que no està funcionant, i encara menys en el terreny música underground, que és per on ens movem. Si féssim un disc cada dos anys no podríem viure de la música, i la nostra intenció és precisament viure de la música.
El disc dura menys de mitja hora. Per què?
No vam tenir més temps! Però, en qualsevol cas, si n’haguéssim tingut, n’hauríem fet dos de curts. No m’agraden gaire, els discos llargs. Prefereixo els discos que són alguna cosa més que un recull de cançons i, en aquest sentit, és més pràctic fer discos curtets.
Tanca una trilogia, ‘Energia fosca’?
No ho havia pensat així, tot i que tots els discos tenen certs punts que traspassen d’un a l’altre. Trobo que Partícules de Déu (Vol i dol, 2010), per exemple, que està cinc discos enrere, està en certa manera connectat amb aquest.
Sempre ha estat tan prolífic?
No m’hi considero gens, de prolífic! Treballem molt, tots cinc, i quan ens hi posem, ho fem intensament. El temps que dedico a fer cançons, però, és una part proporcionalment molt petita del meu dia a dia musical. Jo només faig cançons quan sé que he de fer un disc.
‘Energia fosca, tu tens la llum de totes les coses’, canta. Quina és aquesta energia tan misteriosa?
No crec que en sigui gens, de misteriosa! Tracto d’aplicar el concepte aquest de l’univers que s’expandeix a un terreny més poètic, que és el perquè de l’ésser. Per què existim, per què ens passen coses... És aquesta energia transparent que notes però no veus, que sents però no desxifres, i que fa que les coses passin. Que morim, que estimem... tot això.
Hi pensa molt, en l’univers i el sentit de tot plegat?
Sí, és clar. És curiós viure dins d’un lloc que ni tan sols pots veure. És una cosa que a mi sempre m’ha cridat l’atenció. És com estar dins un ou d’on no pots treure el cap per veure quina pinta fa.
El disc s’ha gravat amb llum solar en una masia de les muntanyes de Prades. Com va anar?
Va ser una gravació àgil i intensa. Fèiem jornades llargues i el quid de la qüestió va ser trobar el lloc, que és una cosa difícil a la qual dediquem moltes hores per tal d’aconseguir que els discos, entre ells, s’assemblin al menys possible. Tenia ganes de trobar un espai que estigués aïllat on poder estar tranquils i menjar bé.
Sempre ho sol destacar, això de menjar bé!
Sí, perquè és important! Si t’hi poses a les nou del matí i acabes a les tres o quatre del matí intentes que, en les pauses que fas, mengis bé, beguis bé i riguis. És un moment de relax, desconnexió, i és molt convenient. Seria ideal tenir tres mesos per gravar un disc i anar fent pauses, però, com que això no és possible, intentem crear aquests climes de microvacances on no hàgim de preocupar-nos de res més que de fer música.
Havia gravat ja en una vella rulot, en una cabana en ple hivern... Fins a quin punt són importants, els llocs on es graven els discos?
Ho són molt. Per mi és molt important on fas les cançons i on les graves. No sabria explicar exactament per què, però m’imagino que té veure amb el teu estat mental. Jo, per exemple, ara amb tu en aquest plató, m’explico d’una determinada manera. I si, en lloc d’un plató, estiguéssim en un bar, encara que fóssim la mateixa gent, segurament m’explicaria d’una altra ben diferent. Això, aplicat a la música, o a l’art, és una influència important. I, a vegades, crec, s’hi para massa poca atenció.
A ‘Energia fosca’ hi ha els mateixos músics que tocaven en els seus dos discos anteriors, però no toquen els mateixos instruments.
Sí, intentem prendre decisions com aquesta per allunyar-nos del so del disc anterior. En aquest cas, l’anterior tenia un so molt basat en com sonaven les dues bateries. Ara volíem fugir d’això i buscar un so més pop, simple i polit, així que vam fer canvis d’instruments. En Jordi [Matas, que abans tocava la bateria] va passar-se a la guitarra de dotze cordes, vam comprar una guitarra i un teclat... Hem canviat una mica el sistema de funcionar. Són coses que, per a la resta, potser no tenen cap importància, però que, per a nosaltres, són realment substancials.
El disc s’ha publicat en CD, vinil... i casset! A veure, defensi-m’ho, això.
Es defensa per si mateix [riu]. Ens hem adonat que molta de la gent que compra els àlbums en format físic no ho fa per escoltar-los sinó per col·laborar amb el grup, i això és una cosa supermaca que a nosaltres ens ha anat molt bé, ja que aquest disc s’ha pagat íntegrament amb tot el que hem venut del marxandatge del disc anterior. I la casset és un objecte que agrada a molta gent, ja que li recorda quan tenia dotze o quinze anys. A més, és un format que se sent molt bé i que està ben fet...
Se’n sentien moltes, de cassets, al cotxe, quan era petit?
Sí, moltes. Érem quatre germans i tots miràvem d’influir en aquesta democràcia que és qui posa què en el cotxe. S’hi escoltava El Último de la Fila, Quimi Portet, Albert Pla, Raimon... Les meves germanes eren més de música pop, i el meu germà, de música punk...
I vostè?
Jo mai decidia, era el petit! Vaig començar a fer-ho quan em vaig comprar un Walkman a Andorra i anava sempre amb els auriculars. Era l’època del rock català, aleshores, amb Els Pets i així...
Els ha acabat produint un disc, a Els Pets!
Sí, quins tombs que dona la vida, oi?
Com és treballar amb ells?
Un dels motius principals per gravar amb ells és que em van caure molt bé. Són gent pròxima, divertida i de poble. M’hi vaig entendre de seguida.
Ha produït a Els Pets, a Núria Graham... Hi ha algú més a qui li agradaria produir?
Roger Mas.Vull produir-lo quasi des que era petit. Li ho he dit molts cops, però no crec que passi mai.
Té un disc a mitges amb Pau Riba.
Sí, amb ell i en Mau [Boada, d’Esperit!], però encara no l’hem acabat. És una obra que en Pau tenia escrita de l’època de Jo, la Donya i el Gripau, d’aquells anys setanta a Formentera. És un disc molt curiós i espero que surti algun dia.
En l’anterior disc, tant vostè com Ferran Palau van circumscriure la seva música en el calaix del pop metafísic. N’és, de pop metafísic, ‘Energia fosca’?
És una cosa que funciona sola. Nosaltres, de fet, fem música, però vam posar-li aquesta etiqueta per facilitar la vida als periodistes, que sempre ens posaven etiquetes amb les quals no ens sentíem gaire representats.
Sí, però, que fa dos mesos, a Ponts (Noguera), van muntar un festival de pop metafísic que va ser un èxit.
Sí, i suposo que el continuarem fent, i amb el mateix nom. El festival volia representar el moment concret d’una gent. El Petit de Cal Eril, Ferran Palau, Núria Graham... no som només els grups, sinó tota la gent que ens segueix, que molta és la mateixa, molts dels quals són amics... Hi ha qui fa el disseny gràfic, qui fa els vídeos. Som com una mena de comunitat que ens hem trobat, ens agrada el que fem i ho fem amb molta passió i energia. Mai m’havia passat, això. Sempre m’havia sentit molt separat de tothom i ara, en canvi, em sento part d’una microescena heterogènia i... metafísica, sí.
Ha dit alguna vegada que li agradaria dirigir una pel·lícula, també.
Sí, i tant. No sé quan arribarà, però algun dia arribarà. Segur. No n’he fet mai cap i suposo que la primera serà molt dolenta, però és un format que m’interessa... Vaig estudiar cinema a l’Escac, de fet.
I va ser enginyer de so del cineasta Albert Serra.
Sí, en els seus primers films...
És un cineasta metafísic?
No, és un artista amb el seu propi discurs. Per mi, molts cops ha estat un referent perquè és molt treballador, radical i alhora interessant. Representa molts dels aspectes de l’art que m’interessen.
Set discos, produccions... i un teatre
Joan Pons i Villaró, com és fàcilment deduïble, era el més petit de ca l’Eril, a Guissona (Segarra), poble on ha crescut i on, l’any 2011, va impulsar el Teatre de ca l’Eril, un espai per a concerts situat en una casa del 1678 que, entre els anys 1910 i 1957, havia estat sala de ball i, més endavant, seu de la Penya Blaugrana del poble. D’ençà de la maqueta Per què es grillen les patates?, de l’any 2007, El Petit de Cal Eril ha publicat sis discos més –tots amb la discogràfica Bankrobber– i ha produït a artistes com Els Pets i Núria Graham.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
