Cinema
Àlex Brendemühl
Actor
“Ens cal desconnectar del dia a dia ple de soroll”
Hi ha moments de gran lirisme i poètica mística, però alhora hi ha també una visió crítica de la institució
Del rodatge recent de L’ofrena, dirigida per Pau Durà, a l’estrena de la producció francesa El creyente: Àlex Brendemühl (Barcelona, 1972) no para de treballar com a actor, mentre manté a l’horitzó el projecte de dirigir el seu primer llargmetratge, després d’una trilogia de curts. Segons la base de dades d’IMDB, ha actuat en més de cent projectes, rodats en català, castellà, francès i alemany. “Potser no són tants, però sí, estic treballant molt –reconeix–, i intento triar projectes que m’agraden.” Cédric Kahn (Roberto Succo, Una vida mejor) ha dirigit El creyente, la història d’un jove drogoaddicte, abandonat per la seva família, que arriba a un centre catòlic de joves en rehabilitació, completament aïllats del món. El jove Anthony Bajon va guanyar l’Ós de Plata de la Berlinale 2018 al millor actor per aquest film, i la mítica Hanna Schygulla hi fa un breu i intens paper.
Fa la sensació que al director li passa com al protagonista: no és creient, però està fascinat per la litúrgia i l’espiritualitat del catolicisme.
Ell creia necessari parlar sobre la fe, la creença, les religions, sobre la mancança o no per a la gent de respostes espirituals, i va decidir fer aquesta pel·lícula. En el seu cas no és catòlic, és jueu, li resulta molt llunyà. Potser aquest és el secret, és un director que parla del catolicisme amb distància, fascinació i curiositat, des del desconeixement. Això fa que tingui una puresa, una ambigüitat i una mirada que no jutja necessàriament la religió ni aquesta secta que retrata, sinó que ho exposa, ho porta a l’extrem, a recrear-se en el misticisme i l’èxtasi religiós. Hi ha moments de gran lirisme i poètica mística, però alhora hi ha també una visió crítica cap a una institució que fomenta un altre tipus de dependència.
Estem a la frontera d’una secta, que promou un altre tipus d’addicció?
És una mica això, es parla de la necessitat de desprendre’s de tota la informació que tenim avui en dia, de soroll, de gigues, d’ones, dades... Els personatges arriben destrossats per l’addicció d’una droga, expulsats de la societat i saturats, passats de rosca, per un estil de vida occidental que no dona opció a altres coses. Arriben a aquesta mena d’illa a la muntanya, desconnectats del món, sense cap informació, i sense cap més activitat que el treball, l’oració, els cants i la vida en comunitat. És un experiment social proper a la disciplina militar o d’una presó, es desprenen dels seus atributs individuals, desapareixen en el grup, i viuen abocats a trobar una resposta en la fe.
Hi ha una certa ambigüitat en la proposta de Cédric Kahn.
Jo vaig viure una imposició d’una educació catòlica, de la qual em vaig allunyar a l’adolescència, però al rodatge de la pel·lícula ens vam posar a resar, cantar, i aquests moments de participar d’una litúrgia, una connexió a través del cant, la respiració, l’energia grupal, la reiteració, la lletania... realment et col·loquen en un terreny d’espiritualitat molt especial. Hi va haver moments preciosos, indescriptibles. I això, siguis creient o ateu, t’afecta, si estàs receptiu.
El que diu fa pensar també en el ‘mindfulness’, una teràpia psicològica que s’inspira en la meditació oriental.
Aquí tornem a això d’abans: per què ara té sentit una pel·lícula com aquesta? Perquè el director sent necessitat de parlar sobre espiritualitat, sobre mística, sobre la recerca de tu mateix amb Déu, el cosmos, energia o com el vulguis anomenar, al final es tracta de la connexió amb un mateix, a través d’exercicis espirituals o mindfulness. És tenir una presència més conscient.
Per què té sentit una pel·lícula com ‘El creyente’ avui en dia?
Jo feia temps que volia fer una pel·lícula així perquè hi ha una necessitat, una recerca en l’ésser contemporani de respostes, ens cal buscar un equilibri i desconnectar d’una quotidianitat que ens ofega, d’un dia a dia ple de soroll, d’agressions, d’ones, d’informacions que no sabem digerir. Ara, com fa cinc mil anys, l’ésser humà necessita sentir que forma part d’una comunitat i, a través del ritual i la cerimònia, necessita la veneració d’alguna cosa, que pot ser un mateix, un déu extern o intern. Això es va repetint a pesar del trencament de molta gent amb una religió imposada. Ens cal trobar un sentit a la vida, una resposta. Quina resposta? No ho sé.
Marco, el seu personatge, és un referent per als joves. Al rodatge passava igual, com a actor veterà i experimentat amb joves intèrprets?
El meu personatge havia estat addicte i ho va superar, i porta una vida fora de la comunitat. És empàtic i sensible amb els joves, però alhora manté unes normes molt fermes. Tota la meva experiència d’actor i vital em permetia acompanyar aquest grup de joves, la majoria dels quals no eren actors i venien de diferents països. Vam viure moments de molta complicitat, ho van viure com si fossin unes colònies.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
