Freud, libido i nazis

És possible que Bruno Ganz, actor associat al nou cinema alemany emergit als anys 70 i sobretot amb Wim Wenders, sigui majorment recordat per un públic ampli per haver interpretat el personatge de Hitler a El hundimiento, discutible pel·lícula d’Olivier Hirschbiegel sobre els últims dies del règim nazi. Un dels darrers treballs de Ganz, mort el passat mes de febrer, és la seva encarnació de Sigmund Freud en una pel·lícula que recrea l’ascensió del nazisme a Viena en el moment de l’annexió austríaca. Basada en una novel·la de Robert Seethaler i dirigida per Nikolaus Leytner, El vendedor de tabaco (titulada originalment Der Trafikant) té com a protagonista un jove, Franz, que, havent mort el seu pare en una tempesta elèctrica, és enviat per la mare a Viena perquè treballi en un estanc de tabac. La pel·lícula, de fet, és el relat d’aprenentatge d’aquest jove en relació amb la iniciació al sexe i la presa de consciència politicomoral contra la nazificació de la ciutat.

El relat fabula amb la relació que s’estableix entre Franz i Freud, que, essent un client de l’estanc com a fumador de cigars, impulsa el jove a l’experiència sexual amb una actriu de cabaret. Tot plegat s’esdevé d’una manera bastant simple, que vol fer-se transcendent amb el context polític, diversos simbolismes i la posada en escena de somnis. Tan simple com limitada a una perspectiva masculina que fa que el Freud de Bruno Ganz digui respecte a la libido: “És la responsable de l’alegria i el dolor. En resum: és el que els homes tenen entre les cames.” No és l’únic exemple possible de la manera com el film banalitza les teories del creador de la psicoanàlisi.