Música

Mirador

Que t’acaronin els estels...

És, potser, l’instant més recordat del recital que Lluís Llach va oferir el 6 de juliol del 1985 al Camp Nou, el més important –almenys en termes d’assistència– de la música en català de tots els temps. Llach va marcar els primers compassos de Laura, un cant a l’amistat que havia format part vuit anys abans del disc Campanades a morts i que va originar, de ben segur, que unes quantes nenes nascudes poc després fossin precisament anomenades Laura, i a Laura Almerich, la seva guitarrista des del 1969, i a qui anava dedicada la cançó, el gest la va agafar absolutament desprevinguda. “Des del primer moment, vaig saber que no la podria acabar”, confessava quan, ara fa set anys, el Grup Enderrock va repassar fil per randa aquell concert en el documental Mai no ha mancat el teu alè, amb guió i direcció d’Elisenda Soriguera. “Estava que tremolava. Sabia que la començaria i no l’acabaria”, insistia. “I va passar allò que preveia que passaria. En Lluís sempre se’n reia: «Veus, tu? Per tal de ser sempre la protagonista de les crítiques...»”

Aquell solo inacabat d’Almerich –inspiració, l’any 1994, d’una altra cançó de Llach: Roses blanques– va refermar aquesta guitarrista instruïda per Gracià Tarragó, amb background de música medieval i renaixentista i que, l’any 1967, ja havia col·laborat amb Maria del Mar Bonet en el disc curt Cançons de Menorca, en un lloc d’honor en l’imaginari col·lectiu de la Nova Cançó. És normal, així doncs, que el seu traspàs, abans-d’ahir als 78 anys després d’una llarga malaltia, fos especialment sentit. “Sempre vam estar enamorats de tu, Laura Almerich, molt, molt abans fins i tot de tenir l’honor i l’indescriptible plaer de conèixer-te”, escrivia a les xarxes l’escriptor i filòsof Xavier Antich. “Vam créixer amb la delicadesa dels seus acords. Quina tristesa”, confessava Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural. “El món era una miqueta millor amb Laura; els escenaris, també”, apuntava el cantautor xativí Feliu Ventura. “Llegendària música catalana”, la descrivien Els Catarres, abans de transcriure, com va fer ahir també l’Elèctrica Dharma, el president Puigdemont i Jordi Sánchez, els versos més recordats de la cançó: “I si l’atzar et porta lluny, que els déus et guardin el camí, que t’acompanyin els ocells, que t’acaronin els estels, i en un racó d’aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.” Borja Penalba i Mireia Vives començaven, ahir, el seu concert al Festival Microclima de Camprodon tocant, naturalment, Laura, i Llach anunciava via Twitter un “petit comiat dels amics i amigues de la Laura”, avui a les 11.50 h, a Sancho d’Avila.

Laura Almerich va recollir, l’any passat a Girona, el premi Enderrock d’Honor que la revista va concedir a Llach i, uns mesos després, van cantar plegats L’estaca en una acte de l’ANC a Palafrugell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda