Realitat última

Com si d’una analogia de la concepció de J.S. Bach de què l’essència mateixa de la música constitueix, per se, una entitat religiosa, i, d’aquí la seva obsessió per la revisió, “per fer, gradualment, allò molt bo, allò molt millor i allò perfecte” dient-ho amb paraules de J.N. Forkel, la majoria dels grans directors de l’obra del músic d’Eisenach han necessitat revisar la seva lectura i visió d’aquesta catedral de i per a l’esperit que és la Missa en si menor. El director belga Philippe Herreweghe n’ha realitzat fins a tres enregistraments comercials (1988, 1996 i 2012) i, dimecres, el Palau de la Música en va acollir una interpretació basada en aquest darrer. En aquesta lectura, Herreweghe construeix un equip vocal basat en el Memorial al Consell de Leipzig escrit pel mateix Bach, el 1730, on explica com la música sacra concertada ha de dividir els cantors en dues classes: solistes i ripienistes. Aquests solistes, però, intervenen en la interpretació vocal en tot moment i, així, va ser com els solistes de dimecres també formaven part del magnífic, empastat i estratosfèric Collegium Vocale que, amb tota justícia, és l’hereu directe de la tradició interpretativa bachiana amb criteris històrics.

També en aquesta reflexió per a una música eclesiàstica ben nodrida, Bach parlava de comptar amb tres violins primers i una disposició orgànica com la que se’ns va oferir per poder aproximar-nos a l’essència d’una obra on el seu creador s’erigeix com una ment creativa que explora i ens fa adonar com l’essència de la música reflecteix i incorpora la realitat última de Déu i l’univers. Si haguéssim guardat més temps de silenci en finalitzar, ho hauríem captat força millor.