“Tot ja ha estat escrit, cal ser molt personal”

Ho porto bé. Tot i que sempre he estat bastant dispers. I sempre penses que estar dalt té una caducitat i ho has d’aprofitar. Em va costar moltíssim publicar amb una certa naturalitat i de cop sembla que tot encaixa i que el que fas té un sentit i intentes aprofitar-ho pensant que en algun moment et diran “Ves-te’n cap a casa” i tindràs un àlbum de fotos de les coses que has fet.

No, en realitat va tot tan de pressa que no tens temps de gaudir-ho. A vegades has d’aturar-te una mica per gaudir del que t’està passant. Fins i tot del fet de publicar un llibre i saber que per al següent tindràs una editorial, que durant molt de temps era impossible. Tot va molt de pressa i entres en una cursa una miqueta rara. Penso que les presses et fan escriure pitjor, que acabes lliurant abans per no deixar-te menjar el territori fictici. És complicat...

Sí, l’hauria signat, però pensaria que m’estàs prenent el pèl. En realitat faig tantes coses perquè m’agraden. M’agrada molt escriure, de qualsevol cosa; m’agrada molt col·laborar amb gent que es dedica al mateix, m’agraden molt els llibres, gaudeixo molt llegint bons llibres... Per tant hauria signat aquest paper al preu que fos!

M’agradaria tenir aquesta naturalitat de publicar que deia abans, que les editorials confiïn en mi, independentment que els llibres funcioni o no. I alhora no trair-me, no tenir la sensació d’“Aquest llibre no l’hauria d’haver publicat”, no enlluernar-me i perdre el que per mi és un bon llibre. Després et pots equivocar en el plantejament o en el que sigui, però que no sigui “Això ho vaig presentar per guanyar un premi”, això no ho voldria. Si pogués mantenir una trajectòria que em fes sentir orgullós i no tingués problemes per publicar, a mi ja m’estaria bé.

L’editorial, la vídua i el fill de Vázquez Montalbán i també l’agència literària de Carme Balcells, volien reactivar el personatge perquè hi ha un parell de generacions que han sentit parlar de Pepe Carvalho però no l’han llegit. I entre les coses que van pensar fer hi havia un nou Pepe Carvalho. Aleshores li van preguntar al Paco Camarasa qui ho podia fer, va donar el meu nom i em van proposar d’escriure una novel·la que recuperés el personatge. Jo intento no perdre de vista l’escriptor que m’agradaria ser, en el sentit que sempre he tingut ídols de música o de literatura i intento assemblar-m’hi. Si t’agraden els Smiths també és perquè ho van deixar i no es van tornar a reunir o perquè no van voler fer singles ni videoclips, i la pressió era molt bèstia, però al final els recordes per tot això, perquè van tenir personalitat.

Sí, perquè el projecte era que fes una novel·la meva però amb el personatge. L’única condició era que cuinés, cosa que jo no volia, però va ser sí o sí [riu]. La resta no era intentar imitar-lo, tot al contrari. Em van dir: “Fes el teu llibre i, dins del teu llibre, que es vegi que hi ha Carvalho.” Vaig pensar en els còmics, en què canvien els guionistes i canvien els dibuixants, però si és un còmic de Spiderman, Spiderman és allà.

Sí, era fer un joc en què Carvalho hi fos però no com el que trobem als altres llibres. L’adaptació de la BBC de Sherlock Holmes és fantàstica, és ell i no és ell. Allò és una obra mestra, el meu llibre no... El meu fill es va interessar pels títols de Conan Doyle a partir de la sèrie, i aquesta és una mica la idea del projecte de Carvalho, guanyar nous lectors.

Molt bona, millor del que esperava. Podria haver aconseguit escriure un llibre que estigués bé però que em diguessin que en comptes de Pepe Carvalho es podria dir Pepe Sánchez. Però m’han dit que el personatge hi és, és ell, i el joc de parlar en primera persona, que va existir i Vázquez Montalbán es va inspirar en ell, permet que tot el que no pugui coincidir amb l’imaginari del personatge la gent s’adoni que és un joc. No és un Carvalho per als estudiosos, ho és per als fans. El que més m’ha agradat és que hi ha gent que no havia llegit mai un Carvalho, han llegit el meu i m’han preguntat quin poden llegir dels altres.

Em va fer molta il·lusió, perquè quan estava a RBA veia altres autors de Barcelona que publicaven en castellà i els traduïen al català i a mi no. I la traducció està molt bé perquè es va fer en poc temps i vaig trobar que jo hi soc, allà, que és la meva veu narrativa.

Taxi és la història d’un taxista que quan marxa de casa la seva dona vol parlar amb ell: li diu “Hem de parlar”, que és una frase per no tornar... [riu] Ell diu que parlaran quan torni i es passa set dies i set nits sense tornar. La vaig escriure per un cúmul de coses. D’una banda necessitava un personatge que voltés per tot Barcelona i que a dins del cotxe passessin coses, que conegués gent de diferent mena. D’altra banda tenia una idea que per mi és molt potent, que és l’Odissea. Veia Mad Men i veia l’Odissea. Veia Taxi Driver i veia l’Odissea. La dolce vita era l’Odissea. Veia l’Odissea pertot arreu. I del món del taxi hi havia coses que no m’havien d’explicar. Recordo que el meu pare, quan arribava a la nit, feia olor de màquina, feia olor de gasoil. De petit pensava que el meu pare tenia la millor feina del món perquè sortia quan volia, no tenia jefe, anava en cotxe... I el meu pare em va dir que era una feina molt dura perquè t’era igual on anaves, que sembla que pots anar on vulguis i no surts de la ciutat. I tot això va formar un personatge que vol tornar a casa però que no sap on és casa seva. La diferència amb l’Odissea és que Ulisses triga molt a tornar a casa però vol tornar, fins i tot renuncia a la immortalitat per tornar; en canvi, Sandino, el protagonista de Taxi, no sap com tornar perquè casa seva podria ser qualsevol lloc, estar igual de bé o de malament amb qualsevol persona. Aquest és el drama del personatge.

Parlar d’un mateix sempre és complicat perquè pots estar al límit de semblar un idiota. A veure... Perseverança per descomptat. El meu primer llibre de poesia el vaig publicar als 22 anys i la meva primera novel·la als 42. I la vaig regalar, no vaig ni cobrar. De vegades penso d’on treia la força per insistir un cop i un altre. Intentava presentar-les a tots els premis i editorials i agents i tothom me les tornava. Tot i que també hi havia gent que t’animava. Per exemple, David Castillo em va donar la primera feina com a crític literari al suplement Cultura de l’Avui. Després la sort sempre influeix. Pots tenir sort i ofici. Pots tenir sort i talent. Pots tenir talent i ofici... Això ja depèn de cadascú. Has de ser allà i has de tenir sort. A la gent que feia novel·la històrica durant molts anys no els feien cas, aleshores Ken Follett treu Els pilars de la Terra i tot canvia... Has de ser-hi.

Agafes tècnica, però jo no he canviat gaire. Per mi, tot està en tot, has d’anar amb tot, tinc moltes referències. Una pel·lícula, un còmic, una conversa de carrer té el mateix nivell que si m’he llegit un llibre d’un autor molt important. Crec que has d’escriure tot, fins i tot un article, amb molta vehemència, com si fos l’últim que et deixen publicar. Totes les històries estan escrites i l’únic que podem fer és aportar el que és molt personal. Crec molt en l’estil. Agafes un llibre de García Márquez i t’és igual el que t’expliqui, el que vols és que t’ho expliqui ell. És el que jo intento. Però això té un perill: que arribarà un moment en què la gent es cansarà d’aquesta manera d’escriure i jo no podré canviar perquè sempre he estat així. No puc escriure d’una altra manera.

No soc un autor amb gaire talent per a les trames. L’única trama que és homologable és No llames a casa. La resta són més novel·les de personatges i de situacions versemblants. Sempre romàntics, en el sentit d’algú que vol alguna cosa i no l’hi donen i l’ha d’aconseguir pel camí de la violència, si cal. Jo tinc clar on vull anar, vaig buscant la resposta a una pregunta que em plantejo, seguint els personatges, i arriba un moment en què ja tinc una estructura, de thriller, normalment. Tarde, mal y nunca és una estructura mitològica, per exemple. Amb Taxi és l’Odissea... M’agrada molt la mítica.

La relació amb la poesia és bastant complicada. El poeta Félix Grande deia que la poesia t’abandona i torna quan ella vol. Tu pots tenir una disciplina i dir que escriuràs una novel·la, i uns dies tens més inspiració que altres, però l’escrius. La poesia, si t’abandona, t’abandona. L’últim llibre de poemes és del 2017 i ara mateix no sé si en faré més. De fet, em va molt bé escriure poesia entre novel·la i novel·la. Tot i que jo faig versos, però un gran poeta no ho soc, et podria dir cinc-cents poetes de casa nostra que considero que són millors que jo.

Era una de les maneres de no desaparèixer. No aconseguia publicar res de narrativa i tenia uns deu, quinze, vint grups que seguia des que era adolescent i ho sabia tot d’ells. Una gimnàstica per escriure llibres era escriure aquestes biografies. En aquella època internet no era com ara i eren llibres més informatius. Ara m’agraden més llibres d’autor, que aprofundeixen més.