‘Stand-up thriller’

Entra una monologuista, s’asseu al tamboret i va desgranant, en clau còmica la relació familiar. En 13 escenes. Tot, aparentment, per entretenir. Però (i aquest és el misteri que cal descobrir en la lectura o en la representació) en realitat posarà algunes bombes de profunditat al seu discurs, que anirà glaçant el somriure. Així s’intueix que serà Nenes i nens, un muntatge que ha entrat, fora d’hores, en el calendari del Grec (del 27 de juny al 7 de juliol; només amb 13 funcions). Dennis Kelly revoluciona el format de l’stand-up comedy per persuadir un espectre ampli d’espectador en una peça que amaga sorpresa.

Joel Joan, que dirigeix Anna Sahun en el seu debut de monologuista (trencant la quarta paret i adreçant-se al públic), admet que la peça entreté i, a la vegada, “activa la ment”. El personatge imposa un mirall en què els valors de la societat queden exposats. A diferència de la majoria dels espectacles de la Villarroel, que tenen públic a dues bandes, en aquesta obra el públic només se situa en un lloc, per poder controlar millor la reacció i atendre en directe els espectadors. Aquesta és una nova Anna Sahun, hi insisteix Joan. Perquè surt de la seva experiència per interpretar un personatge i una situació teatral, amb complicitat amb els companys d’escena, a transformar-se en una monologuista que comparteix l’evolució de la trama amb els mateixos espectadors. La trama, traduïda per Carme Camacho i Neus Bonilla, de Rerescenes (que van ser les primeres impulsores d’aquesta producció que ha anat enamorant Arriska, la Villarroel i el mateix Grec), inclou escenes gestuals. Representen situacions familiars. És una fórmula per trencar el relat i entrar en un nou tema, com una mena d’introducció, que aporta informació subliminal entre els fills i la mare.

Res és gratuït. Tampoc el títol, en què s’inverteix el terme habitual acceptat socialment nens i nenes per nenes i nens. “Hi ha alguna cosa al text que ens apel·la a tots: a partir d’un masclisme latent”, sentencia el director. Anna Sahun, d’acudit blanc en acudit amarg, va perfilant les fronteres d’un masclisme institucional.