Portuguès i universal

En només dos anys, Salvador Sobral (Lisboa, 1989) va guanyar el Festival d’Eurovisió 2017, va ser sotmès a un trasplantament de cor i es va casar, el desembre passat, amb l’actriu francesa Jenna Thiam. I, a més, ha tingut temps per gravar el seu segon disc, l’intens i delicat Paris, Lisboa (Warner), que presentarà en directe divendres vinent, 28 de juny, a l’escenari Estrella Damm Club Natació Banyoles del festival (a)phònica (23 h, 23 i 28 euros).

Paris, Lisboa ... El títol recorda inevitablement el de la pel·lícula París, Texas, de Wim Wenders. “Probablement, és la meva pel·lícula favorita, però el meu disc no té res a veure amb ella, ni amb la banda sonora de Ry Cooder. París i Lisboa han estat dues ciutats centrals en la creació d’aquest disc.” En el disc també hi ha una cançó titulada París, Tokyo II, i el joc continua: “Tokyo és el nom d’un bar de Lisboa”, aclareix. Tampoc el París de Wenders estava a França. En tot cas, sembla que les ciutats són font d’inspiració per a Sobral. “Sí, ho són, però no la seva arquitectura, sinó la gent: el que fan, el que mengen, com es comuniquen... De fet, el millor de la meva feina és poder conèixer gent de tot arreu”. Per tant, quan va de gira no només veu aeroports i hotels? “No, no faig gires de rock’n’roll. Si actuo a Banyoles, intento anar a visitar els meus amics de Barcelona, i ara farem un parell de concerts a Finlàndia i m’hi quedaré uns dies per conèixer el país i la seva gent. I si puc, intentaré cantar alguna cosa en la seva llengua.”

Salvador Sobral té una clara vocació poliglota: en el seu nou disc hi ha cançons en portuguès, francès, anglès i castellà, llengua que domina tan bé com el català, després d’haver passat un parell de cursos al Taller de Músics de Barcelona. Sembla que els portuguesos tenen, en general, una rara habilitat per parlar altres llengües. “Això és perquè som pobres i pocs, i mai no ens ha sortit a compte doblar les sèries i pel·lícules estrangeres: sempre hem llegit subtítols. A més, el nostre idioma té molts sons que també existeixen en altres llengües.” Ell remarca que no canta en altres llengües per obrir-se nous mercats, sinó perquè “cada llengua té la seva pròpia musicalitat”. “Per a mi la llengua és només un instrument més, i el cantant té també els seus propis pedals, que són les llengües”, explica Sobral, que podria molt bé quedar-se en la zona de confort de la seva llengua natal –“molta gent d’altres països em diuen que prefereixen quan canto en portuguès”–, però ell no vol acomodar-se. I li surt a compte: el 17 de maig passat va omplir el Palau de la Música Catalana (“un somni”), on va baixar a cantar entre el públic i es va mostrar, com sempre, proper, càlid i comunicatiu, parlant en català, ben conscient que així “la gent se sent més estimada”.

Ell ha sobreviscut amb dignitat a un concurs televisiu de talents (Ídolos) i al Festival d’Eurovisió. Com ho va fer? “Jo crec que si tens molt clar l’artista que ets i no deixes que et corrompin, si hi vas només per guanyar públic, no et farà cap mal passar per un concurs televisiu.” Ell ja sap l’artista que és, ara que està a pocs mesos d’entrar en la trentena? “Continuo buscant”, diu. I riu.

Sobral és un músic inquiet que manté actius diversos projectes paral·lels –“esquizofrènia artística”, diu ell–, com ara el quartet de boleros Alma Nuestra, que publicarà un disc a la tardor, i l’interessant grup barceloní Noko Woi , que prepara el seu segon disc. A Banyoles, Sobral actuarà amb Júlio Resende (piano), André Rosinha (contrabaix) i Bruno Pedroso (bateria), i és possible que Leo Aldrey, de Noko Woi, l’acompanyi en algun tema.