Festa i reivindicació

En un cap de setmana de gran saturació de festivals, Canet Rock s’ha fet fort, lluint una salut de ferro i consolidant-se com la gran cita de l’estiu per al públic més jove. La sisena edició des de la seva restauració –que va exhaurir les 24.000 entrades el mes de febrer– mantenia la fórmula simple però efectiva que fa ja uns anys que guia el festival i que es resumeix a agrupar, al llarg d’una sola nit, pràcticament totes les primeres espases de l’escena musical catalana.

Al capdavant del cartell, els principals noms d’èxit entre els joves, amb una presència gairebé monopolitzant del mestissatge. Els Catarres, La Pegatina, Doctor Prats, Zoo o Oques Grasses eren, sens dubte, alguns dels grups més esperats d’una jornada en què enguany, també, hi debutava una banda establerta en una segona joventut com La Casa Azul i hi retornaven dos noms històrics com Els Pets i la Companyia Elèctrica Dharma.

De fet, la banda dels germans Fortuny provocava un dels moments de major càrrega simbòlica de la tarda amb Resistir és vèncer, la cançó amb lletra de Jordi Cuixart que interpretaven en companyia de les germanes i el nebot del president empresonat d’Òmnium Cultural. Un clam de llibertat enmig d’un festival sempre polititzat i compromès amb la realitat nacional.

L’actuació de la Dharma, que apareixien actuant entremig del públic, també connectava amb el Canet dels anys 70, un objectiu que compartia la ja tradicional aparició de Josep Maria Mainat. El de La Trinca convertia YMCA en un Nosaltres volem ser republicans i I will survive en Hi tornarem mentre el confeti groc inundava el cel i el públic responia embogit.

Abans d’ells, quatre debutants havien protagonitzat un dels inicis més trepidants i multitudinaris d’aquestes sis edicions. L’aposta sorprenent per Roba Estesa com a grup d’obertura va fer que milers de persones ja omplissin el Pla d’en Sala a primera hora de la tarda, desafiant la calor sufocant i el sol que queia sense pietat sobre el recinte. Un directe enèrgic, de fort component reivindicatiu, posava en dansa Canet com si ja fossin altes hores de la matinada. Les tarragonines trepitgen fort i demostraven potencial per haver estat molt més ben tractades en el repartiment horari.

Les seguia Suu, una cantant nascuda a Instagram que ha sabut connectar amb les generacions més joves gràcies a unes cançons personals on s’expressa sense filtres. Una connexió que demostrava en directe, convidant a cantar un públic predisposat a qui no li costava respondre a les seves crides. Una altra veu de futur li prenia el relleu. Ju pujava a l’escenari recolzada en un equip de ballarins i ballarines i una banda solvent que donaven força a una posada en escena treballada i contundent.

Pocs instants després Canet rebia amb un mar de punys alçats Xavi Sarrià, que encenia la maquinària amb L’esperança entre les dents i s’ajudava de clàssics d’Obrint Pas per aconseguir trenar un dels concerts més apoteòsics del primer tram de festival. Un primer tram que acabava ja amb el sol caient i Buhos arrasant mentre algunes gotes amenaçaven una nit que seria llarga.