Cultura

Un MNAC més gran el 2029

El museu ja té l’aprovació de les administracions per ocupar tot el pavelló Victòria Eugènia, però amb un pressupost i un calendari incerts

Un trasllat per fases: primer les exposicions temporals i després els fons del segle XX
Pepe Serra no vol un patronat exclusivament integrat per polítics i grans empresaris
S’està preparant una gran mostra amb el Museu d’Orsay de París per revisar el llegat de Gaudí

El 2029 serà un any simbòlicament molt important per a Barcelona i, sobretot, per als seus anhels per revalidar-se com a capital cultural europea. En farà 100, d’anys, de la celebració de l’Exposició Internacional del 1929, per a la qual es va construir el Palau Nacional, seu del museu d’art de capçalera del país, l’actual MNAC.

Un edifici que, tot i la seva aparent grandiositat, ha quedat petit per a una institució que els darrers temps ha incrementat significativament la seva activitat i els seus fons d’obres i, conscient que encara pot aportar molt més a la societat, no ha parat de suplicar que vol créixer físicament. Que necessita fer-ho per desplegar sense encotillaments una missió que ja involucra gairebé un milió de visitants (compte, el doble que fa cinc anys), més o menys el 50% turistes (només un 3% espanyols, per increïble que sembli) i l’altre 50%, locals i nacionals.

“Si estiguéssim a la plaça de la Universitat en rebríem cinc vegades més”, exclama el seu director, Pepe Serra. Això no significa que perdi el cap per les xifres fredes, sinó per la realitat oculta (cada vegada menys gràcies als estudis) de l’accés a la cultura: terriblement desigual. Els museus tenen molta feina a fer per trencar aquestes barreres, i el MNAC encara més i tot. L’autoengany no du enlloc: “El MNAC continua sent un museu molt desconegut”, admet Serra.

Un museu que, com diu, no està al centre, sinó enlairat a la muntanya de Montjuïc. Però, lluny de ser el signe maleït que és ara, Serra creu que la ciutat i el país han d’ajudar a fer-ne la seva gran oportunitat. I ara sembla que, per fi, ho han entès. Generalitat, Ajuntament i Ministeri de Cultura, les tres administracions que s’asseuen al seu patronat, han aprovat l’ampliació “natural” del museu en un dels pavellons en desús del recinte hereu del 1929: el pavelló Victòria Eugènia.

Serra fa una eternitat que demana aquest espai que faria que el museu comencés a les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, a la falda de Montjuïc, i, per tant, “l’aproparia a la ciutat”, que psicològicament el veu molt lluny i urbanísticament, antipàtic, sense una il·luminació adequada, sense pàrquing públic, sense cap senyalització (a la plaça d’Espanya, una paradeta de Turisme de Barcelona està folrada amb fotografies de la Pedrera, “i això ja és una burla i tot”), insegur a les nits, un fangar quan plou... Una lamentable situació que no afecta només el MNAC sinó el conjunt d’equipaments culturals de la muntanya. I a tots se’ls ha acabat la paciència: aviat es coordinaran per presentar a les administracions una proposta de dignificació de l’entorn. “Demanarem coses tan simples com un bus que ens connecti a tots”, avança Serra.

Barra lliure

No tots els interlocutors polítics que ha tingut el director del museu del Palau Nacional consideraven que se l’hagués de quedar tot, el pavelló (en concret els de l’Ajuntament, i encara més concretament el socialista Jaume Collboni quan va controlar l’àrea de Cultura). Es va obrir la barra lliure i es va acabar convertint en una núvia per a massa nuvis.

Al final, a l’altar només hi pujarà el MNAC, el que vol dir que els 15.000 m² d’aquesta nau (que per l’altura que té, 15 metres, permet aixecar una altra planta que doblaria, doncs, la superfície) seran tots seus. Ni un quart, ni mig: tot.

Queden, però, dues preguntes elementals per respondre. Com i quan. Com es finançarà l’operació és l’etern dilema que plana sobre les qüestions culturals. Les administracions no han concretat la seva aportació, però sí que han instat el MNAC a buscar còmplices privats. I així ho farà, sense perdre més temps. Serra confia que La Caixa pot ser un d’aquests aliats.

El quan, lligat al com, tampoc és gaire més precís, però Serra té una visió pràctica que pot ser la salvació d’aquesta aventura ara per ara sobre el paper (i ni això, perquè encara s’ha de redactar el projecte). “L’haurem de fer per fases.” I la primera, que ell no s’imagina més enllà del 2021, un any abans que acabi el seu contracte de director, hauria de ser la del trasllat de les sales d’exposicions temporals, que al Palau Nacional ocupen uns soterranis. Sales que en un moment donat es poden cedir a altres institucions artístiques de la ciutat (Barcelona té un greu problema d’espai per allotjar grans exposicions), però sempre que no entorpeixi la programació del MNAC.

Un cop hagin baixat les exposicions temporals, el següent repte, o segona fase, serà baixar part de les comprimides col·leccions permanents. Hi haurà un espai fix per al fons de fotografia. I es desplaçaran les col·leccions d’art modern junt amb el seu perllongament fins als anys setanta del segle passat. De manera que s’acabarà d’una vegada la invisibilitat a la qual es té condemnat l’art català de bona part del segle XX. El 2029, pel seu simbolisme, seria la data ideal per inaugurar aquest nou recorregut.

Serra pretén que el pressupost i el calendari es determinin els pròxims mesos. Que de nou no torni a quedar tot en una declaració d’intencions que el pas del temps i el trànsit polític enterrin.

Passi el que passi, el museu no s’atura i, tot i que aquest, el de l’ampliació, és el seu somni principal, té molts altres fronts de treball que ha aplegat en un document, de nom Estratègia i pla d’acció, per als pròxims cinc anys i amb aquest horitzó fixat en el centenari de l’Exposició del 1929.

Un: continuaran les remodelacions a l’exposició permanent (ara toquen les col·leccions estel·lars: les medievals) per oferir un relat “més crític i complex”, cosa que també es busca amb el programa dels artistes vius, als quals es dona carta blanca perquè facin intervencions en el recorregut. “Els artistes contemporanis són el millor soci que té el museu”, assegura Serra.

Dos: implementar un nou model de governança “més democràtic”, obert a agents socials i culturals, no només a polítics i a grans empresaris, que són els únics que actualment formen el patronat. El poder adquisitiu no ha de ser un factor que determini l’elecció d’un membre de l’òrgan de govern del museu, opina Serra. Aquest criteri és, a parer seu, “obsolet”. Per què un president d’una associació veïnal o, encara més, un artista, no poden participar en la presa de decisions? En clau d’actualitat: permetrien ells que la delegació del govern espanyol imposés, sense ni tan sols condemnar-ho públicament, el tancament del museu durant tot un dia per celebrar-hi un sopar presidit pel rei (que, segons fonts del museu, ni tan sols es va dignar a visitar-lo)?

Tres: entendre les exposicions temporals com un camp d’investigació i no d’exhibició superficial per repetir el mateix discurs de sempre. Per al 2020, una assignatura pendent: Nonell explicat com una baula entre Goya i Picasso. I atenció al 2021: s’està preparant una gran mostra de caràcter internacional, conjuntament amb el Museu d’Orsay de París, que revisarà a fons el llegat artístic de Gaudí.

Tot factible? Sí, però amb més recursos. I ni això: amb els mateixos recursos que el museu tenia abans de la crisi, el 2008. Recuperar els vint milions d’euros que les retallades han deixat en quinze i mig. Tornar enrere per mirar endavant. El trist panorama d’avui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.