Cultura

Crònica

Petit gran univers, a tocar de casa

Hi ha coses que es gaudeixen infinitament en el lloc on van néixer o el més a prop possible. És l’efecte que ara se’n diu “kilòmetre zero”. Per això són tan especials els concerts de Sílvia Pérez Cruz al seu poble, Palafrugell, i més encara si són en plena festa major, després d’una arrossada familiar a casa dels Pérez Cruz, com va passar diumenge al Festival de Cap Roig , on Sílvia va actuar amb el gran, enorme pianista menorquí Marco Mezquida, un any després d’estrenar la seva col·laboració a Peralada. Sílvia (Palafrugell, 1983) i Marco (Maó, 1987) comparteixen una mateixa manera de viure la música: intensa, juganera, però alhora profundament seriosa i transcendent, torrencial, fins al punt que sembla que transpirin música, que broti del seu interior sense que puguin evitar-ho. També tenen en comú una vitalitat a prova de bomba que es tradueix en una quantitat desbordant de projectes simultanis. Quadrar les seves agendes ha de ser tot un repte organitzatiu: Sílvia, per exemple, inicia demà al Grec de Barcelona una sèrie de concerts per tot l’Estat amb Toquinho i Javier Colina; Marco, artista resident d’aquest any al Festival Castell de Peralada, ofereix aquesta setmana quatre concerts a Itàlia i Suïssa, amb Chicuelo i amb Ravel’s Dreams. Però, de tant en tant, tots dos es troben –com fa poc a Maó i ara a Palafrugell, en una espècie d’intercanvi per descobrir la terra de l’altre– i sorgeix la màgia, d’una manera força espontània, sense gaires assajos per no desvirtuar l’essència lúdica del duet. Com va dir ell, “hi ha coses que no es poden assajar, com l’amistat, l’amor i la música feta amb naturalitat”. En tot cas, aquest és un joc amb molt potencial i un llarg camí per recórrer: a l’octubre, Sílvia i Marco actuaran als clubs Blue Note de Nagoya i Tòquio.

La de diumenge va ser una nit especial i una mica accidentada: “Tinc tantes coses per dir-vos que no dic res”, va dir Sílvia quan ja portava sis cançons, i llavors va deixar anar que hi havia un cuc negre que voltava pel blanc escenari –blanc com el seu vestit de nit, blanc d’escuma– i que sentia fòbia per aquests animalons. I quan va començar a explicar que entre el públic hi havia alguns companys de classe, el seu professor preferit, la seva germana, molta gent propera, una espectadora es va trobar malament i el concert es va interrompre durant una bona estona, mentre era auxiliada per la Creu Roja i Sílvia elogiava l’actitud pacient del públic.

El concert pròpiament dit va començar i va acabar amb My funny Valentine, estàndard majúscul, que al principi van interpretar amb Marco tocant un piano vertical i Sílvia asseguda al terra al seu costat, només taral·lejant la cançó –rememorant el dia en què es van conèixer en un petit local barceloní– i fusionant-la al final amb el motet Christus factus est de Bruckner, recuperat de l’època en què ella cantava amb la coral Nit de Juny de Palafrugell, dirigida per Rita Ferrer, i amb Lonely woman, d’Ornette Coleman, citant pel mig el Cant dels ocells, en una tel·lúrica interpretació d’esquena al públic. Tot és possible en el petit gran univers de Sílvia i Marco, que alternen i sumen instruments –ell al piano de cua i les seves entranyes, ella al piano vertical o a la guitarra–, viatgen pel fado, per la cançó llatinoamericana, reinventen el so del silenci, citen Federico i, si cal, dediquen un fragment de La cucaracha al cuc, i per als bisos deixen No surprises (Radiohead) amb un piano de joguet i el Pequeño vals vienés de Cohen/Lorca. Les llargues ovacions van ser recompensades amb un últim regal improvisat, per culminar dues hores i mitja de viatge musical i emocional.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.