Música

Crònica

Peralada

Llançar-s’hi

A ‘Cita a cegues’, Sol Picó i Marco Mezquida transiten de la seducció amorosa a la fogositat en un duet sensual i bonic

Pri­mer s’hi va a cegues però les benes cauen de seguida. Així es comença en l’amor. Hi ha altres eta­pes en una relació, però, que la Cita a cegues entre la balla­rina Sol Picó i el músic i com­po­si­tor Marco Mez­quida (artista resi­dent del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada ) relata. I ho fa amb imat­ges pode­ro­ses amb Sol Picó enca­me­llada al piano, i amb moments de tran­sició, silen­cis pun­te­jats per Marco Mez­quida direc­ta­ment a les cor­des del piano, men­tre Sol Picó es can­via els talons d’agu­lla a les pun­tes de balla­rina ver­me­lles. O es des­calça.

L’amor en els temps del Tin­der s’ini­cia però, com s’ha fet sem­pre, amb un flir­teig, i que les noves tec­no­lo­gies fan vir­tual. En una pan­ta­lla es pot lle­gir un xat, el con­tacte previ a la tro­bada. Pia­nista i balla­rina se citen a l’esce­nari i hi arri­ben a les pal­pen­tes, entre el públic, amb benes als ulls. En els pri­mers con­tac­tes, encara a cegues, s’hi per­cep deli­ca­desa, tant en les melo­dies al piano com en els movi­ments; un tacte que busca inti­mi­tat. Sol Picó s’enlaira i s’enca­me­lla al pia­nista men­tre les notes de Marco Mez­quida gua­nyen en potència. De la seducció amo­rosa a la fogo­si­tat. Explica Sol Picó que aquesta enves­tida, un ball sobre el piano, és un home­natge íntim a Car­les San­tos, el pri­mer pia­nista a qui es va llançar-se. Al llarg de l’espec­ta­cle, de poc més d’una hora, i fruit de la impro­vi­sació i la lli­ber­tat que es van donar Mez­quida i Picó, el piano, que podria ser un límit, es con­ver­teix en aquest llit ima­gi­nari on els amants man­te­nen un estira-i-arronsa: La balla­rina capi­ta­neja la relació, apa­rent­ment, perquè el pia­nista no és només l’acom­pa­nyant musi­cal, que res­pon als envits i con­vits físics de Sol Picó. Ella balla al ritme que imposa ell, però també ella marca el tempo amb canvi de saba­tes, de ves­tit. O allu­nyant-se d’amant i piano, amb un solo. És aquí quan Sol Picó, que fins lla­vors havia fet par­lar cames, braços i cos, refle­xi­ona sobre el desa­mor. “Ves-te’n”, dirà. I balla amb altres. Un espec­ta­dor del públic li fa bona pare­lla. Hi ha recon­ci­li­ació. A ritme de jazz con­for­ta­ble. Tots dos balla­ran un La vie en rose que pot sem­blar una con­cessió exces­siva al clixé després d’haver assis­tit a una passió empor­da­nesa. La pis­cina de l’hotel Spa Pera­lada, que havia aco­llit l’espec­ta­cle, temp­tava a un final per als que s’atre­vei­xen en l’amor: tirar-se a la pis­cina . Va ser l’última nota del pia­nista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia