Cinema

Mirador

Dones lletges que es pinten

Un anunci de la històrica sastreria El Dique Flotante assegurava, a principi dels anys trenta, que només hi havia

dues classes de dones: les lletges i les que es pintaven. Les primeres no tenien cap gràcia, dictaminava el publicista amb gens dissimulada impertinència, però les segones resultaven fascinants. La disjuntiva deixava poc marge a l’error: la naturalesa és lletja per definició; és de l’artifici d’on emergeix la bellesa.

Com a eslògan publicitari a favor de la cosmètica, el raonament era esplèndid, i segurament el van fer seu nombroses clientes d’aquella sastreria de moda que ja començaven a maquillar-se i pentinar-se a la manera de Mary Pickford, Helen Hayes, Janet Gaynor o Conchita Montenegro, encara que només fos per agafar el tramvia fins al centre, on treballaven, amb sort, de dependentes, modistes o secretàries. Ser guapa era, pel que sembla, un ofici dur, i enlloc com la publicitat i, sobretot, el cinema, per proveir de models que poguessin ser imitats massivament, com si es tractés d’un sistema de producció fordista, aquell mercat emergent de senyoretes que per primera vegada en la història tenien un salari propi per gastar en capsetes de pólvores i pintallavis. L’anomenat star system, ben mirat, és fruit d’aquest excedent econòmic, la vessant industriosa del somni, el recambró on es despatxen els souvenirs al final de la projecció, impregnats encara d’olor d’ametlles torrades i sucre inflat.

L’exposició (Actrius) Icòniques, oberta al Museu del Cinema de Girona fins al 29 de setembre, aborda el fenomen a partir d’una modesta selecció de retrats d’actrius que formen part de la ingent col·lecció de fotografies autògrafes que Vicenç Arroyo ha anat adquirint al llarg de la seva vida i que va donar a la ciutat l’any 2010. No hi ha ni una sola d’aquestes actrius que mostri un gest banal davant la càmera: tots els seus moviments són intencionats, fins i tot els que no ho semblen. Mai no sabrem del cert quant desconjuntament i quanta tensió muscular han calgut perquè un tors llueixi amb tanta naturalitat sota aquesta llum precisa que fa ressaltar el pòmul o el clot de la clavícula, o quantes hores de perruqueria hi ha sota les ondes d’un despentinat la mar de lleoní i voluptuós. Però aquest és el cost del símbol: reflectir la vida estant-ne fora. Perquè la missió de l’estrella és ser la imatge d’una dona, no la dona en si; un objecte, per tant, que pugui ser comercialitzat, en forma d’estampa, i escenificant preferentment la sofisticació, l’erotisme i el luxe; és a dir, allò que més faltava al seu públic. Els grans estudis han creat criatures irrompibles i inabastables. Per contradir aquest punt de vista, l’exposició acompanya les imatges de cada una de la trentena d’actrius representades, des de Mae West a Cate Blanchett, des de Lauren Bacall i Marilyn Monroe a Meryl Streep i Julia Roberts, de certes frases que se’ls atribueixen, algunes de més memorables que altres, amb el propòsit de revelar, a través d’un sarcasme o una confessió o una queixa, la dona de carn i os amagada sota el maquillatge; és a dir, la dona lletja que se’ns assembla. Sobta, per exemple, que Ava Gardner fos tant ella mateixa, tan terriblement destructiva, fins i tot quan deia que voldria que la mort la sorprengués amb un cigarret en una mà i un got de whisky a l’altra, o que els silencis prenyats d’intel·ligència de Greta Garbo no produïssin cap pensament a l’altura, o que Scarlett Johansson i Nicole Kidman, tan maques que són, facin badallar quan parlen. En canvi, Mae West no defrauda mai (“Quan soc bona, soc molt bona. Però quan soc dolenta soc millor”), ni tampoc Lauren Bacall (“Les llegendes ho tenen tot a veure amb el passat i res amb el present”). Però no n’hi ha cap que ens continuï sent tan propera com Katharine Hepburn (“Si obeeixes les normes, et perds tota la diversió”), potser perquè, pintada o sense pintar, ja era atípica al seu temps, amb la cara angulosa i el cos llarg i sec com una canya. Una dona lletja quasi de veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda