Art

Una lírica abstracció

Richard Vanderaa reivindica el llegat de Joan Claret, en el cinquè aniversari de la seva mort, coincidint amb l’ingrés imminent de part de la seva obra al MNAC

L’any 1966, el filòsof Xavier Rubert de Ventós va sotmetre l’artista Joan Claret a un qüestionari desarmant. A Ventós li interessava saber si en l’obra d’aquell pintor que resseguia fils de llum sobre la tela podia llegir-se algun missatge extraartístic (“cap”, va respondre Claret), o alguna mena de reivindicació social (un altre “cap” rotund), fins que se li va acudir suggerir-li que potser només pretenia plasmar problemes estètics, i l’artista aleshores va assentir: “Sí. Composició, ritme, organització...”, com si enumerés unes regles d’or, ineludibles i rectores. Aquest és el títol que el galerista Richard Vanderaa ha escollit per presentar a Girona una petita exposició d’homenatge a aquest poeta de la geometria, a aquest “pintor seràfic”, com el va qualificar amb summa tendresa Maria Lluïsa Borràs, en el cinquè aniversari de la seva mort.

Joan Claret (Barcelona, 1929-2014) és considerat un referent de l’art abstracte català de postguerra, dins el qual representa la vessant més lírica i subtil, d’una extraordinària afinitat amb la que també va practicar Joan Puig Manera (Olot, 1921-L’Escala, 2013), fins i tot en la lluminositat que va saber transmetre als grisos. No és casualitat que, igual que l’artista olotí, Claret també trobés el seu camí a París, on va arribar als anys cinquanta per estudiar a la Sorbona. Tot i això, més d’una vegada s’ha considerat que representava una posició aïllada dins l’art de postguerra, segurament pel fet d’haver estat fidel a un constructivisme pur, resistent a l’informalisme que va temptar tants altres artistes contemporanis. En la línia de Puig Manera, doncs, i del valencià Eusebi Sempere i l’hongarès Victor Vasarely, Joan Claret se sumeix en l’obra d’art com un matemàtic dins les seves equacions, treballant amb rigor la proporció, les relacions, les harmonies, l’exactitud i la netedat del conjunt, amb una tal obsessió que Juan-Eduardo Cirlot arribaria a parlar de “festí de l’aranya” en relació amb les estructures òptiques que pintava.

L’exposició de Richard Vanderaa permetrà veure, fins al 19 d’octubre, obra original d’aquest artista afable i senzill que s’havia donat a conèixer l’any 1959, a la Sala Gaspar, i que va morir poc abans de la inauguració de l’exposició que li va organitzar la Fundació Vila Casas, al costat de Jaume Rocamora, Sota l’aparença. La mostra gironina coincidirà, a més, amb la imminent incorporació de diverses obres de l’artista a la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), segons avança el galerista holandès. Aquest és un vell desig de la família, que custodia aproximadament la meitat del llegat de l’artista i que ha manifestat també el seu interès de dedicar-li un espai a Sant Feliu de Guíxols, població a la qual va estar molt vinculat. El fill, Albert Claret, ja va promoure la publicació d’un llibre sobre l’artista, i manté un web dedicat al seu llegat, joanclaret.com .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda