Llibres

MARTÍ DOMÍNGUEZ

BIÒLEG, PERIODISTA I ESCRIPTOR

“M’ha sorprès que molts nazis quedessin impunes”

Publica ‘L’esperit del temps’, a Proa
L’escriptor valencià Martí Domínguez (Madrid, 1966), biòleg, periodista i guardonat amb alguns dels principals premis de les lletres catalanes, publica la seva setena novel·la, L’esperit del temps (Proa), en què es posa en la pell d’un metge austríac nazi que va participar en l’extermini de jueus i eslaus a l’Europa de l’Est durant el nazisme. Domínguez diu que ha intentat esbrinar com és possible que l’esperit del temps, l’onada del nazisme, arrossegués gent tan brillant i formada, professors universitaris que, com el protagonista de la novel·la, no van dubtar a participar en el genocidi nazi. Algunes de les novel·les de Domínguez més conegudes són El retorn de Voltaire (2007) i La sega (2015).
Volia entendre com és possible que algú tan brillant i tan format pogués caure en l’espiral d’immoralitat del nazisme
De vegades l’esperit del temps, el concepte que dona títol al llibre, és tan impressionant que resulta molt difícil oposar-s’hi

Q

uè explica ‘L’esperit del temps’?
És una espècie de mea culpa, de catarsi del protagonista, un metge i estudiós austríac nazi. La primera escena de la novel·la és en un camp de concentració rus, on ha caigut presoner. Arran d’això, l’obliguen a una confessió dels crims de guerra comesos, un fet que era habitual en el procés de desnazificació dels oficials alemanys de la Wehrmacht abans d’alliberar-los.
D’on li ve la idea de la novel·la?
Soc biòleg i des de sempre he conegut obres de grans científics alemanys que, d’alguna manera, m’han merescut tots els respectes. A poc a poc, he anat descobrint que molts d’ells havien tingut un passat nazi. Feia temps que volia posar-me en la ment d’un d’aquests científics que tant admirava i intentar veure quins processos cognitius i personals hi havia hagut perquè una persona tan brillant en tants aspectes, tan formada, pogués caure en l’espiral de fanatisme, destrucció i immoralitat que va ser el nazisme.
Qui és el seu protagonista? Va ser real?
He buscat una figura paradigmàtica basant-me en diversos científics d’aquells moments. S’assembla a alguns dels psicòlegs o psiquiatres que van fer separació de nens i de persones de l’est d’Europa per a la seva regermanització durant la guerra. No volia que fos la figura de ningú, ni una falsa biografia, sinó fer veure que va ser un procés col·lectiu. El meu personatge és una suma de tots els que, des de l’acadèmia, van participar activament a legitimar el règim nazi.
El que feien és posar en pràctica les teories sobre l’eugenèsia, és a dir, l’eliminació de persones que no eren considerades vàlides per a la societat per les seves característiques físiques o els seus problemes mentals. Això és terrible, no?
De fet, l’eugenèsia ja existia abans dels nazis. En gairebé tots els països nòrdics hi havia processos eugenèsics. Als Estats Units hi havia molts grups que promulgaven que es posessin en marxa lleis eugenèsiques. El que passa és que els nazis ho van aplicar fins a les últimes conseqüències. El que vull explicar en la meva novel·la és que va ser un procés in crescendo. Com van conquerir primer el que anomenaven Lebensraum, l’espai vital alemany. Es considerava que el poble alemany estava excessivament constret en un espai geogràfic petit per a la seva població. El problema és que el seu Lebensraum estava habitat per eslaus. Calia eliminar, per tant, els eslaus i deixar aquells que poguessin ser regermanitzats. Aquest procés va necessitar uns criteris científics, i és aquí on intervenen els psicòlegs, els geògrafs i els urbanistes per participar en la colonització de l’est. Una colonització que portarà la societat alemanya cap a unes conseqüències dramàtiques. La primera és la necessitat que les dones alemanyes es posin a tenir fills en massa. Hi va haver tot un procés forçat furibund i absolutament enlluernat per aquesta colonització per tal d’incrementar la maternitat.
Hi havia cases o residències on anaven dones per quedar-se embarassades de membres de les SS i després donar el seu fill a Alemanya.
Les primeres lleis en aquest sentit van promulgar que les famílies havien de tenir quatre fills com a mínim. Això va fer que moltes dones que ja tenien un parell de fills s’animessin a tenir el tercer i el quart. A partir d’aquí, i del fet que el potencial genètic masculí és infinit, van preguntar-se: per què aquest potencial genètic meu no puc traslladar-lo a altres dones a més de la meva? Llavors van crear les anomenades cases Lebensborn, que vol dir ‘font de vida’. A aquests llocs, hi anaven joves a deixar-se embarassar per les SS. Els nadons, al cap de tres dies, eren apartats de les seves mares i donats a famílies perquè fossin educats sota els preceptes de la germanització propis de les SS. No se sap quants nens van néixer en aquestes cases.
La seva novel·la també explica com van anar a pobles de Polònia, d’Ucraïna i de Bielorússia i triaven els nens que els semblaven més germànics i els separaven de les seves famílies.
De cop i volta, veuen que tenen una gran extensió de terreny al davant, la immensa planura que va des de Berlín fins al Caucas. Una gran regió que cal colonitzar amb sang ària. S’adonen també que no n’hi ha prou havent incrementat la fertilitat de les dones, i el que fan llavors és furtar nens a famílies poloneses, algunes de les quals, se sospitava, podrien tenir gens alemanys. Seguint aquesta política, a les zones que havien estat poblades anteriorment per alemanys, es van segrestar gairebé tots els nens que hi havia. El mateix procés es va estendre a Ucraïna, a Bielorússia i a la mateixa Rússia. Tots els nens rossos, amb trets que no eren eslaus, eren portats a les Lebensborn, on eren sotmesos a un procés de regermanització intensiu; perdien el seu nom de pila i els seus orígens. Estem parlant d’uns 200.000 nens i nenes que van ser segrestats i que, en bona part, no van poder retornar a les seves llars.
En la selecció d’aquests nens és on intervenen els científics de la seva novel·la, que marquen els criteris de selecció.
Hi intervenien per certificar que no tinguessin tares genètiques, com esquizofrènies, un fet que perseguien de manera obsessiva, i que no fossin asocials. També tenien en compte qüestions de pur comportament, com ara que fossin capaços d’aprendre alemany. Els que eren descartats, els retornaven als camps de concentració, on sovint es retrobaven amb els pares, que desconeixien què havia passat amb els seus fills, als quals havien segrestat a punta de pistola a la plaça del poble.
“Voldria entendre com és possible que persones formades, cultes i llegides com jo, com la doctora Hetzer, com els professors Stavenhagen i Baumgarten, i com tants altres docents universitaris que passaran per aquestes planes, arribessin a aquella falta de sensibilitat moral que voreja allò més inhumà”, es pregunta el protagonista. Ha trobat la resposta?
No hi ha una explicació realment, però podríem pensar que, de vegades, l’onada del temps, l’esperit del temps, el concepte que dona títol al llibre, és tan impressionant, que resulta molt difícil oposar-s’hi. Quan estàs tan convençut que aquesta és la teva oportunitat, de la teva raça, de la teva llengua, de la teva cultura, de la teva visió científica del món, refutant tot tipus de clericalisme i de superstició (tot i que és una nova superstició basada en la raó), doncs finalment caus en el parany.
“Tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps”, diu el professor Stavenhagen, i el protagonista se sorprèn que doni per resolta tan fàcilment la seva responsabilitat d’aquells anys.
Això és una frase amb què Kurt Stavenhagen –un professor i filòsof reconegut que l’any 1947 va escriure un llibre sobre Kant!– s’excusa d’alguna manera dels seus fets durant la guerra. Eren ordres rebudes, era l’atmosfera que es respirava, ve a dir. Però és el mateix que afirmar que no sabien res dels camps de concentració. Cert que potser no hi havia un coneixement a fons del que estava passant amb els jueus, però sí que se sabia que les estaven passant magres. Que al mateix protagonista el sobti que ell quedi tan tranquil·lament eximit dels seus propis pecats és una manera de dir: “Què hauria pogut fer jo? Ser un heroi? Per què hem de ser herois? Per què hem de forçar la gent a ser herois? Qui vol ser-ho?” És molt dur, ser un heroi. Potser vol dir que et matin els fills i que acabeu tots en un camp de concentració. Per què a una societat l’has d’obligar a ser heroica? I, tanmateix, quina grandesa tenen els herois! Però hi ha gent que vol seguir fent la seva, investigant amb els seus animalets i plantetes, amb la seva física de partícules. I, en canvi, l’obliguen a lluitar contra el seu propi poble.
Però tots aquests professors van veure com companys seus van ser expulsats de la universitat, alguns d’ells només perquè tenien un besavi jueu.
Es van exiliar els que van ser més llestos, sovint en l’últim moment. Sigmund Freud es va exiliar per un pèl; si no, l’haurien mort. Van marxar professors jueus que es van avançar a les polítiques nazis, però van ser pocs els alemanys no jueus o obertament comunistes que es van exiliar. El mateix passa amb els escriptors. Thomas Mann és la gran figura de l’exili, però Mann tampoc va escriure grans coses contra els nazis. Stefan Zweig, que es va suïcidar, tampoc va acceptar escriure res contra els nazis, sent jueu com era i una gran personalitat dins de les lletres i un home amb un potencial immens. Tot això fa reflexionar sobre com de difícil era oposar-te al teu poble i mostrar-ne les vergonyes.
És sorprenent com justifiquen alguns dels nazis les seves accions. “El nostre codi moral està canviant”, diu el psicòleg i sociòleg nazi Rudolf Hippius en un moment de la novel·la.
Hippius ve a dir: “Malgrat que això ara a tu et sembla aberrant, d’aquí a cent anys ens miraran com a grans herois que no van tenir por de fitar cara a cara el futur.” I també “tinc tanta seguretat en el que estic fent que puc passar per sobre de totes aquestes qüestions morals i aconseguir el meu objectiu”.
Un altre dels protagonistes, Hans Beutelspacher, nazi i també professor universitari, sembla que ho té clar: “Si perdem la guerra, passaran els anys i la gent ho oblidarà tot d’aquests temps tan negres.” Sembla que tenia raó, doncs.
Més sorprenentment del que es pugui pensar. De fet, Beutelspacher, botxí de partisans als quals penjava dels arbres i dels balcons de les cases, va retornar a les seves classes de grafologia a la universitat i la seva nissaga hi segueix. Un altre professor, l’historiador nazi Hans Joachim Beyer, que va fer la tesi sobre poblacions de l’espai eslau i que va participar en comandos d’extermini dels intel·lectuals polonesos, amb unes 5.000 víctimes, va retornar a les seves classes de didàctica de la història a la universitat. I a Hildegard Hetzer, psicòloga i nazi, la van fer honoris causa de diverses universitats després de la guerra
No sé si fan més por les barbaritats dels nazis que explica a ‘L’esperit del temps’ o el fet de constatar que molts dels autors d’aquestes atrocitats van poder tornar a fer vida normal.
Ha estat una descoberta, perquè sempre s’ha parlat de la catarsi d’Alemanya com un dels grans models a seguir. I és cert, pots anar a Berlín i no veuràs ni una esvàstica. Però també crea molt desassossec comprovar que hi va haver una impunitat tan gran amb gent que havia participat en accions de genocidi. I no estem parlant de gent que obeïa ordres, sinó de gent al costat d’una fossa disparant trets al cap a jueus. I hi ha una explicació prou aprofundida de totes les conseqüències d’aquestes fosses. O sigui que aquella gent havia perdut per complet qualsevol vestigi de moral humana.
“La llengua materna és l’última cosa que es pot extirpar d’un territori conquerit: quan ho aconsegueixes, pots assegurar plenament que aquell país ja no és teu”, podem llegir en el llibre.
Cert. L’últim pas d’una colonització és posar fi a la llengua dels seus habitants. Una vegada perds la llengua, perds la identitat. Per això la llengua es manté tan viva als llocs. Perquè és el que manté la identitat d’una població. I al País Valencià es veu molt bé quan a Novelda parlen valencià i a Elda, castellà. Això ve de la reconquesta. Uns llocs van ser repoblats per catalans i d’altres, per aragonesos.
Com està la situació de la llengua al País Valencià. Podem ser optimistes des que no hi ha el PP al govern?
Tenim un govern de pacte del qual crec que s’hauria de parlar més. Els valencians hem donat un exemple de com arribar a una negociació fèrtil. Però ningú s’emmiralla en el model valencià, que està fent un paper molt digne. Pel que fa a la llengua, està molt viva. Es parla als pobles, a les ciutats i a la universitat, naturalment. Vull ser optimista malgrat que constantment estem sota una premsa cavernícola i més centralització. En un món que hauria de ser multicultural produeix molta tristesa veure situacions que creen mal ambient d’una manera tan injustificada. Les cultures haurien de poder coexistir sense problemes. Les cultures són una manifestació biològica. Al darrere d’una cultura, hi ha un conjunt de gent. Per què a Madrid no podem parlar en català sense que passi res? Per què no puc anar a presentar el meu llibre a Madrid? Per què els castellans, els espanyols, no poden llegir en català? Quin problema tenen? És que no costa gens, només és una mica de voluntat.
Però és que potser no s’ha fet la feina que s’hauria d’haver fet des del govern espanyol, per exemple, quan van guanyar els socialistes l’any 1982.
Segur que sí. Però aquesta mancança de coneixement indigna. Tinc professors universitaris amics que em diuen: “Quan treguis el llibre en castellà, ja me’l llegiré.” Un professor universitari? Em fa vergonya. Si estigués en italià, el llegiria segur.
No té la sensació, sovint, que el País Valencià continua sent un gran desconegut per a molts catalans?
Crec que els catalans haurien de baixar més al País Valencià i tenir-lo més present. Jo també entenc que la batalla és llarga, a Catalunya, però és molt important mantenir la unitat territorial i que, fins i tot, el procés d’independència sigui sempre pensant que el país de tots és allà on es parla la nostra llengua. El desconeixement per part de Catalunya del País Valencià, dels escriptors valencians, d’una fornada molt interessant de nous escriptors que hi ha en aquests moments, és molt gran. I cada vegada més. Perquè també s’ha perdut, i ho dic amb respecte als meus editors, aquell tarannà de Max Cahner, de buscar gent jove i integrar-la dins la cultura catalana. I d’estar al dia del que està passant. Per això és tan important que des dels diaris, des de totes les plataformes culturals, des de la mateixa Generalitat, es mantinguin vius els lligams amb el País Valencià.
Esperem que els dos governs es posin d’acord i que, per exemple, ben aviat es puguin veure les dues televisions, la catalana i la valenciana, arreu del territori.
És tràgic, perquè hi ha mala fe. Al capdavall, el que s’intenta és posar fronteres al coneixement i a l’esperit crític. No volen ciutadans crítics i informats. Hi ha una tendència a mantenir la societat dins d’una espècie de borratxera festiva col·lectiva, folklòrica i intranscendent. En un estat d’inanitat. Un poble amb el tarannà crític i més cívic no és tan modelable. Què volen: una societat de rucs o una societat de gent que sigui exemplar? Si tenim una societat de rucs, podem acabar en una situació en què l’esperit del temps ho domini tot una altra vegada. És un risc que no podem obviar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda