Cultura

Festival de Sant Sebastià

La guerra que dura

‘La trinchera infinita’, sobre un ‘talp’ durant el franquisme, concursa en el Festival de Sant Sebastià, on ahir va lluir el melodrama xinès ‘Hasta siempre, hijo mío’

Després dels films en basc Loreak i Handia, també presentats a la secció oficial de Sant Sebastià, Joan Garaño i Jose Maria Goenaga, afegint-hi a la direcció Aitor Arregi, ambienten La trinchera infinita en un poble innominat d’Andalusia la història d’un talp que, com tants d’altres que ho van fer realment, s’amaga al forat d’una casa durant la Guerra Civil més 30 anys de dictadura per evitar les represàlies dels insurrectes i del règim consegüent a la victòria feixista. Un impecable Antonio de la Torre interpreta aquest personatge, buscat per aquells que, representats massa simplement per un veí venjatiu, l’acusen d’haver delatat opositors de la II República.

La trinchera infinita comença de manera esplèndida, amb la radicalitat formal amb què mostra les situacions des del punt de vista de l’home amagat, però s’espatlla a mesura que, en l’excessiva durada de 147 minuts, van acumulant-se situacions dramàtiques que semblen afegides per donar carnassa a l’espectador. A més, per marcar l’evolució temporal, es recorre a recursos (ràdio, televisió, cançons) propis de Cuéntame. Tanmateix, en la interpretació d’Antonio de la Torre i de Belén Cuesta (l’esposa del talp) hi ha indicis d’un treball psicològic sobre les conseqüències de tal reclusió.

A la secció oficial també va presentar-se ahir The audition, un film de l’alemanya Ina Weisse que transita en un món pròxim a La pianista, d’Elfriede Jelinek, i, adaptant-la al cinema, Michael Haneke. La seva protagonista (Nina Hoss) és una violinista frustrada que, mentre sembla desatendre el seu fill, fa atenció a un alumne tímid, fràgil i, pot suposar-se, d’una família amb pocs recursos, de manera que està condemnat en aquesta Europa poc compassiva. Sense arribar al paroxisme de La pianista, s’hi insinuen els mals d’una societat que, intentant amagar-los amb el seu patrimoni cultural i així la seva música excelsa, està podrida. El film s’hi rabeja una mica i, tot i que amb cert rigor formal, usa cops d’efecte truculents.

Perles d’altres festivals

De nou, però, les pel·lícules més atraients van arribar ahir provinents d’altres festivals, com és el cas d’Hasta siempre, hijo mío, per esmentar el títol en castellà amb què, a partir de divendres vinent, es distribuirà a l’Estat espanyol aquesta pel·lícula del xinès Wang Xiaoshuai que, de manera ben merescuda, va ser premiada en l’última edició de la Berlinale amb el reconeixement dels seus dos immensos actors protagonistes: Yong Mei i Wang Jingchun. A l’entorn de la pèrdua d’un fill, el film és un gran melodrama però, en les diverses capes temporals alternades en tres hores en aquest cas justificades, hi ha un apunt potent de l’evolució de la Xina dels últims 30 anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Què feia abans Corto?

Barcelona

Impacte fotogràfic

rubí
Ferran Palau
MÚSIC

“Volia fer un disc que sonés ‘mainstream’ total”

BARCELONA

Per Fires, la Girona de Fargnoli

Girona

Gaudí de disseny

barcelona
ÀLEX NOGUÉ
ARTISTA

“Cap esforç dels que he fet en la meva vida artística ha estat inútil”

barcelona
FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Amor adolescente’. Pel·lícules. ‘Amor adolescente’

‘Amor adolescente’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. ‘Los culpables’

‘Los culpables’

FIRES DE SANT NARCÍS
Pel·lícules. Soldados de Salamina

‘Soldados de Salamina’