Nihilisme a Gotham

El Gotham de Joker encara és més sòrdid, violent, ple d’escombraries i brut que el del Batman de Tim Burton i les seves seqüeles. Com anuncia el títol del film, dirigit per Todd Phillips i produït per la Warner, el protagonista no és el superheroi, sinó el seu màxim antagonista, però en el moment en què aquest i el futur Batman és un nen destinat a ser testimoni de l’assassinat dels seus pares. A partir d’aquí, de manera tan conceptual com formal, amb un realisme que renuncia als efectes digitals, Joker capgira el cine de superherois i en certa manera també el de psicòpates.

Pouant, tal com reconeix Philips, del còmic La broma assassina, d’Alain Moore, la pel·lícula presenta la transformació d’Arthur Fleck en Joker, i així, doncs, la construcció d’una màscara. Fleck és un pallasso ocasional que aspira a triomfar com a còmic, com seria el cas de Robert Pupkin a El rei de la comèdia (1983), el film de Scorsese que, tal com Taxi driver, és un altre referent de Joker. Tant és així que Robert de Niro, intèrpret de Pupkin i canviant de rol, hi encarna un showman d’èxit equivalent al personatge que Jerry Lewis assumeix a El rei de la comèdia. Però Arthur Fleck, condemnat a la frustració, pateix, a més, un trastorn mental (suposadament heretat de la mare, de la qual té cura) que el fa confondre les seves fantasies amb la realitat i que, en moments de crisi, li provoca una convulsiva rialla patològica.

Fleck és un ésser fràgil que la societat humilia i margina menant-lo a la violència, tal com ell mateix afirma en un discurs final (tot aprofitant el seu moment de celebritat en un xou televisiu) que dona compte de certa tendència al subratllat, cosa que, tot i que resulta innegable la potència visual de la pel·lícula i la seva seducció, no és aliena a una posada en escena a vegades emfàtica. Sens dubte, la seducció s’exerceix de manera fonamental a través de Joaquin Phoenix, un actor impressionant (com demostra de nou amb l’expressió facial i corporal de Joker) que, tanmateix, em sembla massa identificat amb personatges d’alguna manera trastornats.

El cas és que Joker és el boig que posa en evidència el mal d’una societat, que, en un símil de la contemporània, redueix els serveis socials i d’atenció als més desvalguts. Tanmateix, amb el seu nihilisme, el film conté una ambigüitat inquietant: la revolta sense ideologia, liderada sense voler per un trastornat maltractat, du a un caos que justifica l’aparició de Batman o de qualsevol referent de l’ordre com els que ara abunden? Resta per pensar la relació (apuntada amb les imatges de Temps moderns i la cançó Smile) de Joker amb Charlot, que sempre serà més alliberador.