Cineastes protagonistes

El 30 de desembre del 2011, en la presentació del dossier de la Revista de Girona sobre el nou cinema gironí, al museu de l’antiga casa de les Aigües, es van reunir, entre d’altres, Lluís Galter, Pere Vilà, Christophe Farnarier, Robert Bellsolà, Pere Solés, David Pérez, Paco Cavero, Joanot Cortés, David Ruiz i Albert València, autors que, tot i no haver nascut tots a la ciutat de Girona, sí que es pot dir que integren un grup heterogeni, a què s’haurien d’afegir noms com ara Lluís Hereu, David Gutiérrez Camps, Alba Mora, Pere Puigbert, Imma Serra, Joan Enric Barceló i Víctor Correas, que han convertit l’audiovisual en una proposta que mostra el vigor del cinema a casa nostra. A la llista podríem afegir Narcís Bosch, que va començar com a freelance, el 1997 va fitxar com a director estrella per a l’International Film Group i va viure moments de glòria quan, el 2004, una aposta seva en què barrejava els plans de cinema per a adults amb els de cinema convencional va guanyar el premi AVN que equival a l’Oscar en la indústria del porno mundial.

En un altre pla i allunyat de tots, destaca la passió cinèfila de Pere Solés, metge angiòleg, guionista i director de cinema que, després de crear, el 2003, amb David Gimbernat i Pau Marquès la productora DDM Visual –que, segons es pot llegir a la caràtula d’entrada: “Des dels seus inicis, ha intentat convertir-se en una productora focalitzada en produccions de curtmetratge, llargmetratge de ficció i documental, buscant en tot moment plantejaments imaginatius i de qualitat”–, ha mantingut una línia coherent i ajustada a uns pressupostos poc estridents que li han permès participar en produccions com ara Ara de Pere Solés, La millor opció d’Óscar Pérez i Sant Martí de David Ruiz i Albert València.

D’altra banda, el tàndem Gimbernat-Solés s’ha convertit en una de les apostes més consolidades del panorama cinematogràfic gironí i així, de la seva direcció conjunta han nascut obres com ara A la caça, en què el senglar i la seva problemàtica serveixen de vehicle per donar a conèixer l’enfrontament entre dues visions de la natura, i La meva vida com una pel·lícula, documental estrenat en el programa Sense ficció de TV3 que dona a conèixer la patologia alimentària d’una forma diferent. Un tercer treball sobre els mil anys del monestir de Sant Daniel es va rodar un any després que els dos realitzadors finalitzessin el seu primer llargmetratge, Darrere la porta (2014), un thriller dramàtic –una dona viu a la seva presó particular explotada pel seu pare, un militar feixista retirat que l’anul·la com a persona, i a qui l’arribada al pis d’un llogater jueu, professor d’universitat, permet recuperar la il·lusió de viure– que es va rodar a Girona, concretament al número 2 del carrer Ciutadans i en què van participar Mercè Pons, Carlos Lasarte, Hans Richter, Mingo Ràfols i Miquel Gelabert.

En una entrevista que li va fer l’Ara el 30 d’octubre del 2015, quan Gerard Bagué li va preguntar: «Us sentiu com els cineastes amateurs dels seixanta, tipus Antoni Varés?», ell va contestar: «És trist, però sí. La gent que pot fer cinema professional a Catalunya es compten amb els dits d’una mà. I que en visquin, gairebé ningú.» Més clar i precís, impossible.