Cultura

Cinemes ciutat. Secció

Les multisales. Subsecció

La irrupció de les multisales

Convençuts que les línies de negoci passaven per un nou model d’exhibició cinematogràfica que s’estava implantant a Europa, els empresaris gironins van convertir els complexos en pols d’atracció

El 3 de juny del 1978, Narcís Agustí, que era el responsable del teatre Ultònia, va portar el cinema a Emili Grahit, als dominis de l’antiga fàbrica Pagans, colonitzats per una nova generació de gironins que havia convertit aquell sector de Eixample sud en un dels barris més cultes i rics de la ciutat. Amb esperit pioner, Agustí va obrir la primera multisala de Girona, la va batejar com Catalunya i es va esforçar per estrenar dues de les grans pel·lícules de la història: la primera entrega de La guerra de les galàxies, a la sala 1, i El cuirassat Potemkin, a la sala 2. La novetat va sobtar uns afeccionats acostumats a la pantalla única i va dinamitzar un sector que va fer un pas accelerat cap a la modernitat.

L’estètica dels Catalunya, com vulgarment se’ls coneixia, passava per un molt treballat collage del grup Praxis (Bep Marquès i Lluís Bosch Martí) amb què s’intentava convertir les parets del vestíbul en un recorregut per una història plena de mites i herois que, en certa manera, van inspirar els propietaris del Modern, els germans Lluís i Esteve Gubau i Enric Gratacòs, que van decidir reconvertir el pis de dalt del cinema Modern, que ja l’any 1976 havia assolit l’estatus de sala especial, en un nou local d’exhibició. La qualitat de la programació iniciada amb Companys, procés a Catalunya es va mantenir fins al 1984, quan va patir una mutació. El 5 de juny, amb la projecció de Garganta profunda, interpretat per la mítica Linda Lovelace, s’hi va inaugurar una sala X, de vida efímera, ja que el 1987 va recuperar la condició de sala B.

Convençuts que les línies de negoci passaven per un nou model d’exhibició cinematogràfica que s’estava implantant a Europa, el desembre del 1982, els germans Gubau i Enric Gratacòs van engegar una altra multisala a plaça Jordi de Sant Jordi. Batejada amb el nom Plaça A, B, C, oferia una programació eclèctica, però molt ajustada al que demanava l’espectador. A la sala A es feien les grans estrenes, que, al cap d’unes setmanes, passaven a la sala C, mentre que la sala B estava destinada a un públic més entès i minoritari acostumat a la versió original.

La cursa pel domini d’aquest mercat es va acabar de trencar del tot quan, el desembre del 1997, l’empresari Antoni Llorens va obrir un multiplex a Mas Xirgu –a part de les sales hi havia altres establiments, com ara restaurants, pizzeries i botigues de crispetes i llaminadures– i els cinemes Lauren Girona es van convertir en una sensació que no tan sols va comportar un toc d’alarma per als altres exhibidors, sinó que va provocar canvis estructurals en el sector. Els germans Xavier i Ramón Regàs, propietaris de l’Albéniz, van decidir enderrocar el gran teatre modernista per transformar-lo en una nova multisala, que com molt bé recollia la propaganda era l’única amb una programació comercial al centre de la ciutat.

La família Agustí, en Narcís i el seu fill Jordi, que era responsable del cinema Ultònia i feia vint anys que havia obert els Catalunya, va tancar les sales –la primera es va enderrocar i va servir per ampliar l’hotel i la segona és un centre comercial– i va apostar-ho tot a l’obertura d’un complex a tocar de Sant Ponç que amb el nom d’Oscar aportava una revolucionaria filosofia constructiva –les butaques estaven situades en graderia i hi havia un ampli aparcament exterior– i utilitzava l’última tecnologia. En aquest aspecte, l’Oscar que es va inaugurar el 6 de desembre del 2000 va ser el primer a adoptar el cinema en 3D digital, el 2009, i es va rebatejar com Ocine.

La seva competència directa, el grup Albéniz, que havia integrat les sales de la plaça Jordi de Sant Jordi, va passar al 3D l’estiu d’aquell any, quan, al gran complex d’oci conegut com Espai Gironès, a Salt, es va inaugurar un nou equipament cinematogràfic. Després de passar per moltes mans, finalment, el 2012, va ser comprat per Odeon Multicines, una empresa sevillana que, a finals del 2015, va dotar les sales amb el sistema làser 3D 4K i del so Dolby Atmos.

El 2007, Lauren Girona va tancar el Modern, que havia perdut el teulat però mantenia en bones condicions la sala B. Allà la persistència i la voluntat dels crítics gironins i el suport de l’Ajuntament va obrir un temple per a tots els afeccionats.

La crítica i la memòria

El cinema Truffaut va néixer el 1992 a la sala B del Modern, amb films en versió original i debats, presentacions i conferències. La programació feta entre els administradors i el Col·lectiu de Crítics, creat el 1990 i presidit per Guillem Terribas, va tenir continuïtat el 1999, quan els segons van guanyar el concurs per gestionar la sala impulsat per l’Ajuntament. El Truffaut s’ha convertit en un espai de referència que avui, per obres, s’ha hagut de traslladar als cinemes Plaça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.