Cultura

FIRES DE SANT NARCÍS

Obertura Ciutat de cinema

Ciutat de cinema

A Girona, on hi ha un museu i moltes sales d’exposició, el cinema ha jugat un paper fonamental en la creació de noves realitats. Els oferim un passeig, incomplet, per un escenari monumental

El 8 d’abril de 1998 a l’antiga Casa de les Aigües es va inaugurar el Museu del Cinema de Girona i es va tancar el cercle en una ciutat que havia convertit el setè art en una de les grans diversions dels seus habitants. Si l’esperit inquiet, investigador i tenaç de Tomàs Mallol va aconseguir aplegar una de les col·leccions més importants d’Europa sobre els 400 anys de l’evolució de la història de la imatge, l’interès popular pel cinema a Girona es remunta al 2 de març de 1897, quan es va instal·lar el primer cinematògraf a l’Orfeó Gironí i es va iniciar un idil·li que es va concretar amb l’aparició de grans sales –primer el Gran Via (1908), després el Coliseu Imperial (1909) i finalment el Teatre l’Albéniz (1923)– que van donar una nova fesomia a la plaça de la Independència, que va passar a ser la plaça dels cines.

Les pantalles van ser elements d’esbarjo i culturització que van seduir totes les capes d’una societat que va crear nous mites i va conèixer altres realitats vestides d’èpica, drama i comèdia que feien entrar a la divinitat uns homes i unes dones amb poders sobrenaturals coneguts com a actors. A Girona es van obrir altres sales –el Modern, l’Ultònia, el Familiar i l’Orient– que van sobreviure entre el franquisme i la Transició fins que van arribar els multisala. Els primers, els Catalunya de la família Agustí, seguits per la reconversió dels Modern i l’obertura dels Plaça sota la direcció dels germans Gubau i Enric Gratacós, l’obertura dels Lauren d’Antoni Llorens al polígon del Mas Xirgu, la nova vida de l’Albéniz, la construcció dels Oscar –rebatejats com a Ocine a la zona del Sant Ponç– i la recuperació de la sala B del Modern com a cinema Truffaut, una de les experiències més potents de Catalunya. Girona és una ciutat on el cinema sua pels nummulits i no ha d’estranyar que les parets del Barri Vell, les cases de l’Onyar, la catedral i altres espais inversemblants –alguns com ara la plaça de braus ja han desaparegut– s’hagin convertit en escenaris que tant ens transporten a Desembarcament del Rei, capital dels Set Regnes de Joc de trons, com al París del segle XVI, o a la mística d’Antoni Varés, on actors com ara Jordi Soler, Carles Vivó, Carme Trèmols i Miquel Gil van demostrar que no calien eines materials per construir històries carregades de veritat.

Terra de directors

A Girona ciutat hi han nascut o hi han treballat una sèrie important de directors i productors, i, encara que no podem esmentar-los tots, sí que voldríem recordar noms com ara Francesc Bordà Salellas, que va ser un pioner de l’amateurisme en 35 mm; Quim Densalat; Joan Gabriel Tharrats, autor de Niños i Sport; Jordi Lladó, realitzador de televisió autor del curt És ben difícil matar el petit monstre que tots portem a dins i Amor adolescente; Josep Maria Planas, autor d’El atardecer de la vida, i Joan Roura, amb Joan Boadas i Planas, fundador de Kinema Grup i després impulsor de Televisió de Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Orchestra Fire-riba

Girona

El detonador de la novel·la gràfica

Barcelona

Uns Gaudí paritaris

BARCELONA

Mentider meravellós

BARCELONA

De paràsits i Txernòbil

Girona

Una artèria de tradició

BARCELONA
Crítica
dansa

Memòria d’un temps fugit

ANTONIO GUILLÉN
DIRECTOR DE LA FÀBRICA D’ANÍS DEL MONO

“L’Anís del Mono és més que una beguda, s’ha fet un lloc a les llars”

badalona

La falta de finançament obliga les productores audiovisuals catalanes a treballar amb un peu a Madrid

barcelona