Cultura

El pintor humil

La Sala Parés rescata en una àmplia mostra l’art de l’oblidat Pere Gastó

Gastó, que va malviure gairebé sempre de l’art, va posar la seva obra al servei de l’incomprensible

Pere Gastó (Barcelona, 1908-1997) va malviure de l’art fins que de vell el va incorporar la Sala Parés al seu planter. La galeria d’art degana del país li va proporcionar una certa estabilitat i, de retruc, l’estatus d’artista que sempre se li havia resistit. Va ser un alleujament per a ell. I també per a la seva representant, la seva cunyada, una modista que se n’havia fet un bon fart, de tractar amb marxants per col·locar el seu treball. Hi havia un problema, però, i és que era de mal vendre. No era del gust dels col·leccionistes. Prou que ho sabia ell, i no va afluixar. “El llenç ha de ser llançat a l’espectador com una fletxa. No tothom, però, és capaç de rebre aquest impacte”, sostenia.

L’impacte de la finitud de l’existència, que impregna amb cruesa els seus quadres. “Gastó no va tenir cap gran reconeixement en vida. I, un cop mort, ha caigut en un oblit radical. Però la seva obra és molt especial i mereix una atenció”, remarca l’historiador de l’art Sergio Fuentes, que ha comissariat a la Parés una exposició que per primera vegada dona una visió integral de la seva trajectòria. Amb L’ésser inacabat, el títol de la mostra que es pot veure fins al 6 de novembre, se salda el deute amb un creador “molt culte” que entenia la pintura com un estadi gairebé filosòfic per aprofundir en l’incomprensible.

En Gastó conflueixen diversos factors que expliquen el seu ostracisme. Un de molt important és el seu origen, tremendament humil. I un altre, la seva condició de llop solitari. “Sempre va ser un outsider”, diu Fuentes. D’amics artistes en va tenir principalment un: Emili Grau Sala. Es van conèixer de petits, als Escolapis de Sant Antoni, i junts van compartir la descoberta de l’art. Els primers temptejos els van fer al mateix taller. Fins que Grau Sala va marxar a París. Venien mals temps. La guerra era a la cantonada.

Gastó, autodidacte i sense connexions socials, va irrompre a l’escena artística una mica abans de la desfeta. Es va estrenar als Salons de Primavera, però es desconeix amb quines peces. No se n’han localitzat, d’obres seves, anteriors al 1941. D’aquest any és la pintura més antiga que presenta l’exposició de la Parés: Interior amb dues noies, que l’artista acabaria donant al MNAC als anys cinquanta. El museu de capçalera de l’art català no l’ha exposat mai. Ni aquesta ni les altres dues pintures seves que conserva (una d’aquestes, que el museu va adquirir el 1944, també llueix ara a la Parés).

En aquesta obra primerenca no es detecta res més que un pintor, un bon pintor, d’adscripció tradicional, però sí que hi ha un element que serà recurrent: les dues models que hi apareixen, la seva dona i la seva cunyada –la seva representant–. Totes dues eren modistes i són les que van mantenir la família, de manera que Gastó va quedar alliberat d’aquesta responsabilitat i va poder crear el seu art lliurement. Sense permetre’s cap luxe. “El seu art està fet amb mitjans molt precaris. Reciclava les teles i els papers fins a l’extrem. En alguns quadres s’hi sobreposen fins a tres pintures diferents”, revela Fuentes. Quan les penúries econòmiques eren insuportables havia arribat a bescanviar un quadre per una olla de menjar.

Mentre que a Barcelona Gastó no destacava, en determinats cercles intel·lectuals de Madrid sí que va encuriosir. I això el va animar a presentar-se a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, el 1951, amb una obra magnífica: Tres dones. Les dues germanes ja no ofereixen una imatge amable sinó que estan corpreses per una mena de calfred interior sota l’amenaça d’una tercera presència fantasmagòrica que marca el to que havia agafat la nova pintura de Gastó. Un to sinistre. “La idea de la mort dominarà la seva estètica com a metàfora també de la miseriosa postguerra”, explica el comissari.

Gastó flirtejarà amb el cantó misteriós de la vida en diferents sèries que beuen indistintament de la seva fixació per l’esoterisme i el món de les mèdiums, de la literatura d’Edgar Allan Poe, de la poesia simbolista i romàntica francesa, de la pintura i del cinema expressionista alemany (El gabinet del doctor Caligari de Robert Wiene era el seu film preferit), d’El crit de Munch i del gèlid Picasso de l’època blava. D’aquesta munió d’influències en sorgirà un turmentat repertori de figures espectrals, isolades fins i tot quan les pinta conversant.

La incomunicació és un dels seus grans temes. Són el que ell anomena actors de la comèdia de la vida i del teatre social, perquè “fugen de la realitat”. Dota el cos humà d’una aparença momificada i en fa ressaltar l’esquelet. Acabarà tenint una gran estima per la seva col·lecció de vanitas. Pinta cranis que somriuen. El triomf de la mort més grotesc. Eren de les poques pintures que tenia penjades a casa seva.

Els adeptes

En l’exposició de la Parés s’hi manifesta tot aquest univers d’aparicions tan pertorbadores. Que pocs però alguns adeptes sí que va tenir. Gent tan assenyada com Josep Gudiol el va defensar a les Galeries Laietanes i li va moure l’obra en l’àmbit internacional. Amb Gudiol van ser íntims. Inclús va voler que fos el professor de la seva filla pintora, Montserrat Gudiol.

Quan van tancar les Laietanes, el 1958, Gastó va iniciar una relació molt estreta amb l’adinerat empresari tèxtil i col·leccionista Federico Torelló Cendra. Es va obsessionar amb ell. El tenia a sou i durant un temps el va deixar viure a la seva finca de Castellcir, des d’on va pintar alguns dels seus més escassos paisatges, introspectius i de reflexió, com els retrats. I gràcies a ell el 1959 va poder exposar al temple de la modernitat, la Sala Gaspar. “De crítica, va ser un èxit; de vendes, un fracàs.” De fet, un més.

La Parés li va fer confiança quan ja tenia més de 70 anys. El 1981 la galeria del carrer Petritxol li va organitzar la seva primera individual. I dos anys després es va atrevir a portar-lo a la fira Arco. Va morir gairebé nonagenari però amb l’actitud d’un artista de 20: “Començar a pintar equival a llançar-se al buit. Mai sé si m’estavellaré o no.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil