Un assassí en sèrie escull víctimes de classe alta de Madrid que col·leccionen gravats dels Capritxos de Goya. Maribel Verdú, distingida amb el premi Màquina del Temps en el passat Festival de Sitges, interpreta una policia que investiga aquests crims a El asesino de los caprichos, de Gerardo Herrero.
Des de la primera frase ja queda clar que és un personatge sarcàstic...
Sí, el sarcasme forma part de la seva vida, sempre ironitza i té un sentit de l’humor que voreja la crueltat. M’encanta, perquè vaig fer de malvada a Blancaneu, però era un altre tipus de dolenta. Aquesta és una dona bastant dèspota, mala companya, que viu per a la seva feina i no té vida a part d’això, i no entén algú que ho vol conciliar i donar prioritat a la seva vida privada. Maribel Verdú és tot el contrari: prioritzo la meva vida privada i la feina pot estar en segon terme tranquil·lament.
Diria que la feina és un refugi per a la detectiu Cobos?
És el seu refugi, de fet li demana al seu superior que no li tregui la feina, que no té res més. Si la hi treus, l’enfonses. Té problemes amb l’alcohol i, sense feina, encara s’enfonsaria més.
Com ho va fer per buscar l’empatia de l’espectador?
No la vaig buscar en cap moment. Jo no demano perdó si he de fer un paper com aquest, perquè hi ha gent així a la vida, molta! Si has de fer el paper de Glenn Close a Les amistats perilloses, per què has de demanar perdó?
Més que demanar perdó, volia dir guanyar-se el públic. No cal?
Què va! Pensa que a mi se’m coneix per personatges molt empàtics, que tothom està amb ells: els d’El laberinto del fauno, Y tu mamá también, Amantes, La buena estrella, Los girasoles ciegos, Siete mesas de billar francés, Abracadabra... Ja hi ha aquests personatges meus que tothom ha estimat molt.
No és habitual una parella de dones policia. Avancem cap a la igualtat?
N’hem parlat amb Gerardo Herrero i Aura Garrido. Abans haurien estat dos homes, i en un moment donat, un home i una dona, però dues dones... Això està molt bé! Estem avançant, però queda molt per fer.
Fa il·lusió un premi a la carrera com el del Festival de Sitges?
Em fa molta il·lusió. Vaig tenir un moment de reconeixement, cap al 2008-2009. Mai m’havien premiat i de cop em van començar a donar premis: Goya, Premio Nacional, Ariel de Mèxic... Que em donin ara un premi a la meva carrera, jo que cada any penso que serà l’últim, deixaran de trucar-me i no treballaré més... Ets dona, vas fent anys i tot es va complicant més. Però segueixo tenint molts projectes i personatges interessants, i per damunt d’aquesta por hi ha la passió per aquesta feina. Premis com aquest fan que encara sentis il·lusió i entusiasme, i que la teva autoestima estigui posada al seu lloc.
