Somni al Liceu

Heartbreaker, de Dionne Warwick, sonant ben fort per megafonia i Mishima resistint-se, dimecres, a marxar de l’escenari del Liceu, on van actuar per primer cop, amb indissimulable orgull, després d’haver-se fet un tip de trepitjar, com recordava David Carabén, “garitos de merda” en els seus inicis fa vint anys. “I si tornem a començar?”, proposava un igualment eufòric Dani Vega, guitarrista, després de La nit més llarga, la darrera cançó d’una llista de 29 temes que el públic coneixia des del moment en què havia entrat al teatre i una amable hostessa li havia facilitat un detallat programa de mà. Pura night at the opera.

Tot i la solemnitat del context, l’enregistrament del concert per a una futura emissió a TV3 i la participació del Quartet Brossa–amb qui Mishima ja havia col·laborat en un “molt especial” concert a l’Apolo l’any 2010– a L’ombra feixuga i L’estrany. el debut liceístic del quintet barceloní no va escapar-se gaire del guió que Carabén i companyia ressegueixen en els seus concerts del vintè aniversari, reflectits ara fa alguns mesos en el CD Ara i aquí.

Cançons com ara Tornaràs a tremolar, Guspira, estel o carícia i La tarda esclata van fer posar el públic dempeus. S’haurà de fer de nit –que va cobrar fa dos anys “un nou significat” quan Mishima van fer un seguit d’improvisades actuacions en escoles la nit de l’1 d’octubre– va ser dedicada als presos polítics i rebuda amb crits de “llibertat”. I Posa’m més gin, David!, amb el públic parant l’orella a cadascun dels versos de l’autobiogràfica cançó, va advertir-nos del poder de Carabén –de qui es va trobar a faltar, però, una mica de storytelling entre cançons– per silenciar un teatre tan imponent com el Liceu. Somriures a platea i la sensació, a l’escenari, d’haver conquerit un cim.