Tàpies va al teatre

Tot i el seu posat seriós i tímid, Antoni Tàpies tenia un gran sentit de l’humor. Als anys cinquanta, ell i els seus amics artistes es reunien en domicilis particulars per representar sessions improvisades de cabaret. En feien prou amb un toc de maquillatge i una mica d’enginy per al vestuari. Brossa feia de prestidigitador, Pere Portabella ballava amb una ampolla de vi i Tàpies es transformava en un personatge espasmòdic que proferia uns udols esgarrifosos. Aquestes actuacions no van traspassar mai la porta de l’àmbit íntim i són mínims els rastres que en preserven els records. Sí que n’ha sobreviscut una fotografia de Leopoldo Pomés, a casa del qual se’n van fer moltes, d’aquestes funcions, en què apareixen Tàpies, Modest Cuixart i Lluís Maria Riera.

Aquesta entranyable imatge s’exposa a la Fundació Tàpies dins d’una llarga vitrina farcida de molt més material que traça les connexions de l’artista informalista amb les arts escèniques, un territori del seu univers creatiu que no s’havia explorat amb una mirada profunda. Ho fa ara la mostra Antoni Tàpies. Teatre (fins al 19 d’abril), i no només amb documents, també amb obra inèdita vinculada als cinc projectes escenogràfics que va realitzar entre el 1961 i el 1989. Els cabarets domèstics són un substrat previ, com també ho és la primera i última vegada que Tàpies va pujar dalt d’un escenari com a actor. Va fer d’arlequí a Nocturn encontres, de Brossa, el 1952.

El Tàpies teatral és indestriable de Brossa. Des dels temps de Dau al Set s’escrivien cartes per convocar-se a tocar plegats Wagner o, encara en la negra nit del franquisme, van tramar un llibre de bibliòfil que és tota una declaració d’amor al transformista italià Leopoldo Fregoli i als gèneres d’herència parateatral.

L’exposició és, doncs, un bon moment per celebrar els magnífics fruits de les seves col·laboracions i per oblidar la part fosca de la seva relació personal, que es va trencar bruscament als anys noranta. Les fundacions dels dos creadors han treballat juntes, i molt gustosament, aquest projecte expositiu adherit a l’Any Brossa. Vicenç Altaió, al capdavant de la seva institució, recorda amb tristesa aquest final d’època en què les noves generacions d’intel·lectuals i creadors, com ell mateix, es van trobar en situacions incòmodes. “Tu de part de qui estàs?”, li va preguntar Tàpies. “De tots dos”, li va respondre.

En lloc d’aquesta enemistat d’última hora, Altaió prefereix esplaiar-se en el Tàpies que va ajudar el poeta subversiu a entrar “al sistema literari i artístic del país”. Pel director de la Fundació Tàpies, Carles Guerra, “aquesta exposició ens torna a mostrar un Tàpies que treballa en xarxa, que necessita produir amb altres; trenca la imatge de l’artista solitari tancat al seu estudi”, raona.

Brossa és l’autor de dues de les cinc peces que Tàpies va enriquir amb les seves imatges visuals. El primer text brossià que el va inspirar és Or i sal, que es va estrenar el 1961 al Palau de la Música. “Tàpies es va apuntar a la renovació del teatre català per homologar-se a l’escena europea”, remarca Guerra. Va concebre quatre telons que, per la seva naturalesa efímera, no es conserven. Però sí els esbossos, esplèndids, fidels al seu llenguatge pictòric. “Hi ha una continuïtat”, remarca Núria Homs, la comissària de l’exposició. El treball a Or i sal n’és un bon exemple. Tàpies va demanar que durant la funció la tramoia quedés a la vista. El mateix que ell feia amb algunes de les seves pintures, que posava d’esquena a la paret perquè es veiés l’esquelet del bastidor. “Per a Tàpies l’art, com el teatre, era una trampa, un truc que ens creiem per anar més enllà”, sosté Homs.

Els interessos dramatúrgics de Tàpies anaven més enllà de la cultura occidental. Orient, i sobretot el Japó, exercien en ell una gran fascinació. En els escenaris la va poder conceptualitzar en la peça Seminaru, que es va presentar el 1966 al Teatre de l’Aliança del Poblenou. L’únic testimoni que en queda són mitja dotzena de fotografies. L’escenografia consistia en un conjunt de cordes de les quals brotaven un mocador nuat i un bastó. És el Tàpies que mostra més desacomplexadament “la seva radicalitat i la seva capacitat evocadora”.

El tercer repte tornava a dur el segell de Brossa. L’armari en el mar es va veure al Teatre Lliure, el 1978, amb els fracs dels músics enlairats al sostre de l’escenari, seguint les indicacions de Tàpies. Quatre anys després, faria la seva aportació internacional en un hangar de París amb una intervenció a L’Éboulement, de Jacques Dupin. I el 1989 va tancar cicle al Mercat de les Flors amb un Johnny va agafar el seu fusell protegit amb una immensa lona de la qual emergien els objectes quotidians que dotava de transcendència en les seves pintures, com ara el llit i la cadira.

Menys sort va tenir Tàpies amb l’òpera. En el seu historial hi ha dos intents fallits. Un, per voluntat pròpia, en rebutjar la comanda que li va fer la Deutsche Opera de Berlín de crear el decorat per a Don Giovanni. Mozart li va semblar un autor massa allunyat del seu temps. L’altre projecte que no es va realitzar, i no se sap ben bé per què, era un encàrrec del Liceu: es deia Cap de mirar. S’hauria d’haver estrenat a principi dels anys noranta, però es va anar ajornant i va quedar defenestrat definitivament quan es va cremar el teatre de la Rambla. Una desil·lusió per a Tàpies i per als altres dos companys seus d’aventura creativa: Brossa i el compositor Josep Maria Mestres Quadreny, de qui enguany se celebra el 90è aniversari. S’ha intentat obsequiar-lo amb l’estrena d’aquesta òpera maleïda, però no ha estat possible, si més no aquest 2019. Mentre es continuen fent gestions, a la Tàpies llueixen els dissenys de l’artista, que no s’havien vist mai.