“Als 80, si no feies jazz rock eres un troglodita, però ara ja no”

Havíem descobert Duke Ellington, i ens havia fascinat. Ja havíem anat als seus primers concerts al Palau tres anys abans amb Ella Fitzgerald, però allò no ens ho esperàvem. Aquell concert a Santa Maria del Mar ens va agafar desprevinguts i és amb el pas dels anys, més potser que en aquell moment, quan ens hem anat adonant del fort impacte que va deixar en nosaltres.

Hi ha moltes circumstàncies. En primer lloc, hi ha un tema estrictament musical. Duke Ellington és un geni de la història del jazz i, al final de la seva carrera, va escriure aquesta música sacra per a big band, coral, solistes vocals... Tot això, dins la carrera d’Ellington, ja és prou interessant, perquè en molts aspectes fuig dels límits estrictes del jazz, però sempre dins d’una gran genialitat. Que, a més, es fes un concert de jazz dins una església, en aquell moment, era una veritable novetat. I, finalment, en tercer lloc, es donaven unes circumstàncies polítiques –que, tristament, tenen un paral·lelisme amb les que vivim avui– en què ETA havia fet els primers assassinats i hi havia decretat un estat d’excepció. Es va formar un conglomerat de situacions que van fer que aquell concert fos un esdeveniment únic.

La part central del concert és una cantata titulada Freedom en què es parla de la llibertat d’una manera molt àmplia i oberta. Es diuen unes paraules molt boniques que nosaltres hem mantingut en el concert que farem al Palau: “Llibertat és una paraula que, a vegades, es canta; a vegades, s’ha de dir cridant, i, a vegades, cal dir-la en veu baixa, però és una paraula que existeix arreu del món i en totes les llengües.” En aquell moment la coral cantava “llibertat” en tots els idiomes que Duke Ellington pogués saber. Quan va arribar aquí, però, ignorava que hi havia un idioma propi a Catalunya. I l’Oriol Martorell va demanar-li cantar “llibertat” també en català. I, és clar, sentir cridar “llibertat” a Santa Maria del Mar en aquell context feia la seva impressió.

No, l’explosió és al final, amb un tema que diu: “Lloeu Déu i balleu.” I és que és molt bo, Duke Ellington! Fa una música molt elaborada i sofisticada però que no perd mai les arrels, el primitivisme que hi ha subjacent en el jazz, en el millor sentit de la paraula. El cantant que portava, el Tony Watkins, es va posar a ballar com només saben fer ells i això va enfervorir la gent. La coral va començar a picar de mans, la gent també..., va ser una explosió.

Aquell concert Duke Ellington ja l’havia enregistrat i interpretat a Estocolm i París. El que feia era enviar unes setmanes abans un ambaixador, Tom Whaley, perquè es posés en contacte amb la coral de cada ciutat i els ensenyés com cantar la música de Duke Ellington. Els resultats, a Barcelona, van ser tan bons que el mateix Duke Ellington, l’estiu següent al Teatre Antic d’Orange, va demanar a la coral de Barcelona que els acompanyés. En el seu llibre de memòries, de fet, la Coral Sant Jordi consta com a millor coral i el de Barcelona, com a millor concert.

Amb intensitat. El Jamboree havia tancat, però hi havia gent molt aficionada, subscrita a revistes... I hi havia polèmica. Es feien reunions en què s’escoltaven discos i es discutia sobre si allò que sonava era jazz o no, o si era bo o no tant. Era una afició molt viva, informada, apassionada i entregada.

Ja havia sortit el free jazz, aleshores ho feia el jazz rock i els qui com jo, o altres companys, crèiem que el jazz havia de seguir unes determinades pautes rítmiques o expressives consideràvem que allò no era jazz sinó tota una altra cosa. No hi havia patacades, però sí discussions molt enceses.

Potser ho he flexibilitzat una mica, perquè els límits, en aquella època, eren molt estrictes. Sí, però, que crec que el jazz, entès com a música popular dels negres nord-americans, aportava uns valors absolutament nous en el nostre món musical. I, a mesura que aquests valors, rítmics i expressius, desapareixen, crec que es produeix una pèrdua que la gent com nosaltres, que no som tan expressius i rítmics, no ens podem permetre.

[Riu] Hi ha hagut evolucions del jazz més elaborades, també intel·lectualment, fins al punt de parlar d’un jazz d’elit que no ha de ser popular. I, davant això, es genera la idea que allò que és popular no pot ser bo. O que el que és bo ha de ser necessàriament minoritari, la qual cosa és una fal·làcia total. Per contradir-ho poso com a exemple el pernil de Jabugo, que és bo i alhora popular. I, si no ho és tant, en tot cas, és pel preu.

Refarem bàsicament el repertori d’aquell concert de Duke Ellington amb la Coral Sant Jordi a Santa Maria del Mar. Només hem eliminat, de fet, aquells temes que creiem que no podem interpretar dignament, ja que n’hi ha d’un gran virtuosisme musical. Tindrem també la gran sort de tenir la Núria Rial, que ja va cantar amb nosaltres fa vint anys i que en aquest temps s’ha convertit en una figura cotitzada de la lírica.

Déu-n’hi-do. Lligar tot això, ja no només des del punt de vista musical sinó també organitzatiu, ja que ni La Locomotora Negra ni la Coral Sant Jordi som gent que vivim de la música, ha estat una feinada.

Pot ser-ne una, sí, ja que no hem tingut exigències de tipus econòmic. Però també hi ha altres factors. Vam començar, per exemple, uns quants, poquets, i tot el creixement del grup ha estat sempre molt debatut. Vam començar cinc i hem acabat disset, però de tot n’hem parlat sempre en assemblea.

Tenim una parròquia de fidels. No 40.000, com podria tenir Bruce Springsteen, però sí 1.000 o 2.000.

El meu pare, Joaquim Gili, era un arquitecte important que s’havia aficionat al jazz i que ens va anar conduint cap aquí. El nom de Locomotora Negra el va posar ell en unes audicions de discos que es feien a casa un diumenge al mes al matí i que servien per divulgar el jazz entre els joves. Va buscar un nom que lligués el jazz amb la seva altra afició, que eren els trens.

Era una cosa pintoresca i sacrificada, però quan ets jove no importa si un micròfon no funciona o si el piano l’has de treure d’un pis, baixar-lo per les escales, arrossegar-lo pel carrer i pujar-lo a l’escenari. Ja n’hem picat, de pedra...

Hi ha hagut les escoles, amb projectes tan bonics com el de l’Escola de Música de Sant Andreu o la de l’Hospitalet, que han generat una bona fornada de músics. No tots seran, lògicament, de primera línia, però és de la quantitat d’on surt la qualitat, com ja s’està veient. Em sembla, però, que a Barcelona no hi ha suficient públic. No es coneix el jazz. I el que es coneix està, força sovint, mal explicat. O és un jazz que és d’elit però no popular. Els dius jazz i et diuen: “Ui, quin maldecap!”, perquè no el coneixen. La proporció entre públic i músics, per tant, no és bona, i si no hi ha públic, no hi ha locals.

Sí, però també ens l’hem guanyada una mica. S’ha volgut convertir el jazz en una música emmirallada en la música clàssica europea. El músic de jazz, en l’argot nord-americà, inclús en Duke Ellington, és un entertainer. És a dir, una persona que ha de distreure el públic i fer que s’ho passi bé, sense que això hagi de fer-ne baixar la qualitat. Convertir-lo en artista, en majúscules i amb tantes cometes com es vulgui, ha donat peu a una manera de fer música que no enganxa. Hi ha sovint una preocupació molt gran per tocar pensant en el que diran els crítics, a ser avançats, a fer segons quins tipus d’harmonies..., i no pas a connectar amb aquella gent que ha pagat una entrada i ve a passar-ho bé. I, així, és difícil que el públic de jazz creixi. Com insisteixo sempre, qualitat i popularitat no han d’anar deslligades.

A França pots trobar gent que busca una música elitista, però també molta a qui també li agrada la mena de jazz que fem nosaltres. I a Anglaterra també. Aquí les coses han canviat. Als anys vuitanta, si no feies jazz rock eres un troglodita. Ara, però, ja no és així. Hi ha gent jove que no se n’està de fer gipsy jazz o swing i, això, com hem pogut veure amb la Sant Andreu Jazz, té un públic.