Cultura

Tiago Rodrigues

DIRECTOR, ACTOR I DRAMATURG

“El teatre públic és el més compromès”

Els apuntadors són útils si hi ha un actor a l’escenari; només serveixen a través d’un altre.

El Temporada Alta acull, per tercer cop, una obra escrita i dirigida per Tiago Rodrigues, un artista que es lamenta de la poca col·laboració entre els teatres de la Península, per culpa de la curta mirada política. Habitual del teatre independent, ha entès la necessitat del teatre públic, amb molts professionals de disciplines que van quedant anacròniques, com la dels apuntadors. Per això, defensa fer-ne un document a Sopro. Es podrà veure divendres (20 h) i dissabte (18 h) al Canal de Salt, dins del Temporada Alta.

Per què fer una obra per reivindicar el paper de l’apuntador?
Quan vaig acceptar el càrrec de direcció del Teatre Nacional de Lisboa, fa cinc anys, ja vaig dir a l’apuntadora que algun dia faríem una obra en què ella sortiria a escena. Quan entres en un equipament com aquest, t’adones que hi ha molts professionals contractats que han quedat superats per l’evolució del teatre. Potser ja no són tan útils i imprescindibles, però veus que renunciar-hi és perdre una saviesa, cuinada amb temps. Descobrir-ho és com trobar un dinosaure viu en un bosc oblidat que és l’únic que no s’ha extingit.
Té una informació valuosa per entendre l’evolució, doncs?
Ara moltes ciutats, que s’han vist abocades al turisme com Lisboa o Barcelona, s’adonen com es transformen. Perden la seva identitat. Passa també amb el teatre. Hem de saber escoltar què diuen aquests oficis, que han anat transmetent el seu coneixement, durant molt temps. Els apuntadors només serveixen si hi ha un actor a l’escenari; només serveix a través d’un altre.
Són oficis anònims...
Són persones que podrien tenir identitat pública si volguessin a través de les xarxes dient què pensen de tot, quina és la seva visió del món. Però ells prefereixen quedar-se a l’ombra, donar el peu a l’actor de torn.
Com es transforma aquest homenatge a l’escena?
A partir de la biografia de l’apuntadora Cristina Vidal hem desenvolupat una funció paral·lela Hem elaborat una peça ficcional que parteix de la seva carrera. És un dispositiu escènic en què l’apuntadora té necessitat dels actors per explicar-se.
A Barcelona, només queda l’apuntador del Liceu, que se sàpiga. I a Lisboa?
Cristina Vidal és l’apuntadora del nostre teatre. Ara, com que fa dos anys que fem bolos amb Sopro no té gaire temps per desenvolupar el seu ofici i l’hem substituïda. Però, a partir d’ara, que ja estan baixant les funcions de Sopro, mirarem que ella vagi recuperant el seu paper original.
Com es passa del teatre independent a controlar un gran equipament amb molts funcionaris contractats de per vida?
Des de feia una dècada, fèiem obres de teatre amb tres o quatres persones. Quan entro al Teatre Nacional veig que hi ha uns cent treballadors. Primer em semblava que tot era un luxe. Fins llavors, sempre havia defensat un teatre àgil, que era capaç de fer produccions internacionals amb una butaca i pocs actors. Ara m’he adonat que aquest és el format més capitalista de tots: ho pots fer amb molta facilitat però també és molt fàcil abandonar-ho. Hi ha molt poc marge per a la investigació. En canvi, en una institució pública la transmissió d’informació va de família en família. S’arriben a consensuar pensament col·lectius. Hi ha una veritable transmissió de creació escènica. El que em semblava un luxe, en pocs mesos vaig veure que era la forma més política i compromesa. A Portugal, per exemple, han desaparegut les companyies històriques aquestes darreres dècades. És un desastre per al teatre independent i per a les institucions que no pugui haver-hi companyies estables amb regularitat. Una investigació teatral no es pot fer si no tens temps. I això reforça la situació del teatre comercial, que li tinc un gran respecte, però que no es pot prendre com a servei públic, encara que ho facin veure. El teatre d’art és el que reforça valors. La societat ha de primar la cultura com ho fa amb l’educació i la sanitat per a tothom. El mercat no permetria existir aquest tipus de teatre. Protegir la garantia universal en sanitat i educació es veu clar, però defensar el mateix per la cultura sembla més complicat, encara.
Quin paper hi juga, en l’obra, el personatge de Tirèsies, la persona que prediu el futur?
És una referència però també es parla de present i de futur. Tendim a interessar-nos més pel futur que pel passat, com si hagués de ser més positiu, però cal conèixer el passat. L’art ens pot consolar, ens pot purificar les accions del passat.
Les bruixes diuen a Macbeth que serà rei. I ell, en comptes d’esperar-se que es produeixi, pacíficament decideix lluitar per aconseguir la corona.
Les bruixes no prediuen res. Elles el manipulen perquè faci determinades accions. L’únic que fan les prediccions és llegir el present. Donald Trump, ara, podria dir que algú li va predir que seria president. Simplement, va saber llegir el present per accedir a la presidència dels Estats Units.
És el tercer cop que presenta una obra a Temporada Alta. Què en coneix del festival?
El conec de fa molts anys. Em sembla un dels festivals de teatre europeus de referència. Vaig estrenar-me amb El hombre de ayer (2007) i posteriorment António & CLeopatra (2016). Sempre que parlem amb equipaments de Catalunya, Galícia o Madrid, per exemple ens preguntem per què ens coneixem tan poc si som veïns. Amb Catalunya hi ha molt més diàleg que amb l’Estat espanyol, suposo que perquè m’interessa més el seu risc, el treball de creació contemporània. La conec des d’espectador seguint les programacions del Lliure, per exemple, i veient què porten d’internacional. També segueixo l’Abadía i el Teatro Español. Però costa molt establir-hi connexions estables.
Per què?
Pot passar tant a Portugal com a l’Estat espanyol, però quan hi ha un canvi de govern es canvia tota la cúpula dels equipaments culturals públics. Encara que els anteriors hagin fet bona feina i ho puguin demostrar amb indicadors (com es podia veure a El Matadero o al Canal, per exemple). Sempre ens preguntem “Per què no treballem més junts?” Quan ja tenim una línia de futur estable ve un canvi de govern i hem de tornar a iniciar els contactes. Els artistes i programadors estem molt interessats a reforçar aquests vincles.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.