Ludovico Einaudi ens passeja i explora

Arribava Ludovico Einaudi a Barcelona disposat a agradar. Es va veure durant tot el concert: va saludar quan va entrar amb el duet de corda, va agrair les mostres continuades d’afecte del públic picant-se el cor amb el puny, va fer una llarga explicació –quan ell parla el mínim possible– i va allargar el concert fins a les gairebé dues hores enmig del deliri dels seus incondicionals: molta gent jove i parelles d’uns 30 anys que s’agafaven les mans mentre el piano del torinès interpretava un repertori que des del primer tema va optar per un registre intimista i melangiós amb la melodia com a principal argument. Em va faltar el component més histèric i minimalista, però dijous la sessió estava emparada per una interpretació pacífica i introspectiva de la realitat.

Acompanyat de Federico Mecozzi al violí i Redi Hasa al violoncel, el trio va activar el projecte Seven days walking, elaborat entre el piano setinat d’Einaudi i els instruments de corda. Tal com va explicar ell mateix i per les lletres dels temes interpretats: les muntanyes, boires, cels, papallones i animalons silvestres componen un fresc semblant al que podien utilitzar els grans mestres barrocs en les seves composicions. El rierol o la passejada estableixen de facto una complicitat gairebé ingràvida entre les notes dels músics i la percepció dels oients. L’èxtasi va arribar quan Einaudi va mostrar-nos un experiment amb la col·laboració de la pantalla, que fins aquell moment havia reproduït formes abstractes i geomètriques. El dissenyador ens mostrava en un gràfic els in crescendo del trio en una peça que va esdevenir com una serralada, la cartografia de l’ànima per on Einaudi ens passeja i explora.