Una pot viure, l’altra, no

Amb un impuls feminista, Agnès Varda va realitzar l’any 1976 una pel·lícula sobre l’amistat entre dues dones desenvolupada al llarg del temps: Une chante, l’autre pas. Evidentment, hi ha moltes altres pel·lícules sobre una amistat entre dues dones i, d’altra banda, no hi ha ni l’alenada feminista a Fourteen ni tampoc semblances manifestes dels seus personatges amb els d’Une chante, l’autre pas, que és un relat més optimista pel que fa a les possibilitats que un ésser fràgil pugui refer-se amb l’ajuda de l’amistat. Tanmateix, si he recordat el film de Varda, potser és perquè comparteix amb el de Dan Salitt el fet que, per narrar una amistat en el temps, desenvolupa un admirable sentit de l’el·lipsi, encara que cadascun utilitzi recursos diferents.

És així que, d’una seqüència a l’altra, el temps ha passat a Fourteen i, de manera tan subtil com inequívoca, es transmet la sensació que alguna cosa encara s’ha esquinçat més en Jo Mitchell, una noia intel·ligent i brillant, però tendent a la depressió, l’autodestrucció i la marginalitat sense que Mara (Tallie Medel), amiga seva des de la infantesa, pugui fer res per ajudar-la mentre que, encara que no es remarqui, fins i tot necessita distanciar-se’n per no quedar-hi atrapada. És a 14 anys que Jo Mitchell va sentir per primer cop que alguna cosa va petar al seu cap: una ferida que mai no podrà curar-se. Tot i el fatalisme del film, aquest, extraordinàriament ben interpretat per les dues actrius protagonistes, no cau mai en l’èmfasi dramàtic i transcorre amb una tonalitat tan discreta com precisa. Potser un títol alternatiu de Fourteen podria ser Una pot viure, l’altra no.