Cultura

El bell art d’enganyar

El Museu d’Art de Girona afronta la descoberta d’uns Pere Mates falsos amb una exposició fascinant sobre impostors i mercenaris

Tot és fals. Excepte els Pere Mates que s’ha confirmat que són del segle XVI i una taula del Museu Diocesà de Solsona (confrontada també amb la seva rèplica maliciosa), no hi ha ni una sola obra original en tota l’exposició, una aposta valenta del Museu d’Art de Girona (MD’A) per abordar el daltabaix de descobrir que tenia peces falses al seu fons amb una proposta sobre la cara més fosca del mercat de l’art i els seus tractes amb el diner, el poder i la vanitat, però també amb l’enginy, el gust, la bellesa i la ficció. Falsos verdaders. L’art de l’engany, oberta fins al 19 d’abril, parteix del cas de tres taules de Pere Mates corresponents al retaule de Sant Joan Baptista que es va saber que eren falses el dia que en van sortir a subhasta unes d’iguals a Madrid. Les vagues sospites que els experts només proonunciaven en veu baixa van convertir-se en un desengany clamorós que va es va resoldre, però, favorablement, amb la compra de les taules autèntiques i la devolució de l’import de les falses, que de tota manera continua custodiant l’MD’A per impedir que tornin al mercat.

El procés d’estudi i anàlisi de les peces de Pere Mates, de les quals s’ha pogut reconstruir en gran part la traçabilitat (haurien format part de la col·lecció de Josep Estruch, i s’haurien disgregat per Europa), és el pinyol d’un muntatge fascinant que, comissariat pels professors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, membres de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, planteja una reflexió molt més àmplia sobre el món de les falsificacions, amb l’objectiu d’aprofundir en les motivacions, els mètodes, els estratagemes i les expiacions, tant dels falsificadors com dels col·leccionistes i museus enganyats. Casas, Rusiñol, Picasso, Braque i Bonnard apareixen aquí meravellosament replicats, com també la mala fe dels antiquaris que als anys setanta van endur-se unes obres del Museu de Solsona per restaurar i van tornar-les en forma de còpia, o la bonhomia del pare Laplana, que al seu despatx hi té, sabent-lo, una preciosa marededéu falsa. La complicitat dels museus de Solsona, Valls, Sabadell, Montserrat i Eivissa, a més del MNAC, ha estat essencial per a aquest projecte que, com diu la directora de l’MD’A, Carme Clusellas, constitueix “un exercici de transparència exemplar”: tots tenen vergonyes que voldrien no haver d’ensenyar.

Hi ha aquí, també, una important lliçó d’humilitat, adverteix Miralpeix, perquè ja no n’hi ha prou amb els coneixements sobre història de l’art, amb el domini sobre estils i tècniques, sinó que fa falta la intervenció de la ciència per discernir la veritat de la mentida, perquè a ull nu som tremendament vulnerables. Els grans impostors de la història de l’art ho sabien tan bé, que jugaven amb nosaltres, com el “destre i prolífic fingidor” Wolfgang Beltracchi, que per col·locar els seus falsos quadres va inventar-los un passat: els va fotografiar en un to sèpia mig esvaït a la paret del menjador d’una fràgil velleta jueva que no era altra que la seva pròpia esposa disfressada de víctima dels nazis. Molts adquirien tanta fama com els artistes que pretenien suplantar, com Elmyr de Hory (que inspiraria a Orson Welles el film F for fake, de 1973), Eric Hebborn, Icilio Federico Joni, Alceo Dossena o Lothar Malskat, encara que pocs van tenir tanta repercussió com Han van Meegeren, capaç d’endossar un Vermeer fraudulent al millor especialista en l’obra del pintor, a banda de proveir nazis tan prominents com Hermann Goering. Les seves recreacions eren tan fidedignes, que al final de la guerra el van acusar d’haver saquejat el patrimoni holandès, fins que va demostrar, pintant un “nou Vermeer” en viu, que només era un impostor.

El predomini de noms estrangers no eximeix pas de culpa els catalans, que també han tingut els seus mestres del frau. Els més remarcables van ser els germans Sebastià i Carles Junyer Vidal, amics de Picasso, que van servir una creixent demanda burgesa, delerosa sobretot d’art medieval, als anys trenta del segle passat. Artistes com Josep de Togores i Joan Vidal i Ventosa haurien treballat per a ells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.