Cultura

Mirador

Anna Karina sempre ens mirarà

Què serien bona part dels films de Godard dels anys seixanta sense les mirades, la vitalitat d’Anna Karina?

A Vivre sa vie, film del 1963 de Jean-Luc Godard, el mateix cineasta posa veu a un personatge que, enamorat de la protagonista (Nana) interpretada per Anna Karina, llegeix un fragment d’El retrat oval, el conte d’Edgar Allan Poe en què un pintor retrata la seva esposa manllevant-li la vida: la dona mor amb l’última pinzellada. Llegit el fragment, Godard, que aleshores estava casat amb Anna Karina, diu: “És la nostra història, un pintor que retrata la dona que estima.” Nana mor al final de la pel·lícula, però, afortunadament, Anna Karina ho ha fet, fa dos dies, 56 anys més tard i molt temps després de separar-se de Godard, que va canviar el cinema, però que, exercint el vampirisme amb l’actriu que estimava, va seguir una antiga relació establerta en el món de l’art: aquella que concedeix a l’home artista el poder de la creació i a la dona model la funció d’inspirar-lo. Tanmateix, fent-se present el cos de la model en la seva reproducció en la imatge cinematogràfica, què serien bona part dels films de Godard dels anys seixanta sense les mirades, la vitalitat, també la malenconia i a vegades la innocència amb ulls chaplinians d’Anna Karina? Sens dubte, una altra cosa, perquè l’actriu també va ser creadora de la seva imatge i dels gestos dels seus personatges.

És a la mateixa Vivre sa vie en què, com si la prostituïda Nana intuís que també serà víctima de la violència d’uns homes amb poder sobre seu, Anna Karina plora en veure com ho fa Maria Falconetti a Joanna d’Arc, de Dreyer. Són unes llàgrimes inoblidables que fan present que, commovent-nos, el cinema ens colpeix amb l’emoció del primer pla d’un rostre en què ens podem sentir humanament reconeguts. Anna Karina també fa sentir que Nana creu que Falconetti la mira. Ella, en tot cas, continua mirant-nos, interpel·lant-nos directament i aquestes mirades tampoc s’obliden. Potser amb l’excepció de Harriet Andersson a Un estiu amb Mònica, el film de Bergman que Godard va tenir tan present, potser ningú no ha mirat la càmera, i per tant els espectadors, com ho fa ella; a vegades, de manera desafiant, però també expressant una inquietud amb un parpelleig o mostrant un pudor sobtat en abaixar el cap i amagar una certa tristesa. Sense que tot es fes transparent, restant el misteri. “Je suis belle”, diu Anna Karina a Une femme est une femme. I és veritat. Però també hi ha la gràcia amb què balla, corre, com ara en aquella escena al Louvre de Bande à part, o canta mentre, saltant en una pineda amb Jean-Paul Belmondo, mira la seva ligne de chance (o de vida) a Pierrot Le Fou, en què es pregunta “Qu’est-ce que je peux faire?” (‘Què puc fer?’) i insisteix amb “Je ne sais pas quoi faire”(‘No sé què fer’), repetint, segons Agnès Varda, una lletania de l’actriu durant unes vacances compartides, junt amb Jacques Demy i Godard, a la costa Blava.

El nom real d’Anna Karina era Hanna Karin Blake Bayer. Va néixer a Copenhaguen el 22 de setembre del 1940. Als disset anys, va marxar a París, on, restant-hi fins a la seva mort, va començar a treballar com a model, per exemple per a la dissenyadora de moda Coco Chanel, que va suggerir-li el nom artístic. També va fer anuncis publicitaris, i és així que va descobrir-la Godard, que no va aconseguir que fes un petit paper a À bout de souffle, perquè ella no va voler sortir-hi mig despullada, però que va convèncer per a Le petit soldat. Poc després, quan rodaven Une femme est une femme, van casar-se. Del 1961 al 1967, mentre es diu que la relació va deteriorar-se amb el cineasta basculant entre la possessió i la infidelitat fins arribar-la a abandonar, van col·laborar en les pel·lícules esmentades i també a Lemmy contra Alphaville i Made in USA. Així va convertir-se en una icona perdurable de la Nouvelle Vague, però hi ha una Anna Karina més enllà de Godard. En els mateixos anys seixanta, va fer moltíssimes altres pel·lícules, entre què Justine, de George Cukor, L’estrany, de Luchino Visconti, i, destacant-hi especialment, La religiosa, dirigida per Jacques Rivette a partir d’una novel·la de Diderot, en què interpreta Suzanne Simonin, convertida en monja en contra de la seva voluntat. L’any 1967, va intervenir en un altre film mític, Anna, un musical dirigit per Pierre Koralnik, però sobretot concebut per Serge Gainsbourg, amb qui va començar la carrera com a cantant. Fins fa uns quinze anys, va seguir cantant i actuant en el cinema, col·laborant, entre molts altres, amb André Delvaux, Fassbinder, Benoît Jacquot i Marta Meszaros. No ens ha mirat com en les pel·lícules de Godard, però hem continuat celebrant la seva presència allà on l’hem vista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Mirador

Pepa Flores ‘versus’ la fira de les vanitats

Allau de tinta negra

Barcelona
Mirador

La zona de confort del gremi

Amics voltant per París

girona

El Vendrell, capital cultural

Barcelona

Medalla de la Ciutat a Roser Descayre i Ricard Pelló pel teatre amateur ganxó

Sergio Dalma actuarà a Peralada a la tardor

peralada

Rio en vint imatges

Olot
34a edició dels premis de l’Acadèmia del cinema Espanyol

Glòria a Almodóvar

Barcelona