Altres

Visió inèdita de l’exili

Una exposició a Madrid mostra imatges mai vistes dels camps d’exiliats a Prats de Molló i Argelers, recuperades per la família del fotògraf francès Philippe Gaussot

Febrer del 1939, centenars de persones s’amunteguen en un esplanada prop de Prats de Molló, a la Catalunya del Nord. D’altres baixen encara pel coll Pregon, on han pujat des d’Espinavell, a l’altra banda de la frontera, fugint dels franquistes. Philippe Gaussot, un jove de 27 anys que col·labora amb el Comitè Nacional Catòlic d’Ajuda als Refugiats Espanyols, retrata les dues escenes. Gaussot no es fixa tant en les cares de la gent i el seu patiment –la fred és forta, aquell febrer de fa vuitanta anys–, sinó que prefereix mostrar l’abast del camp i la feina d’ajuda que fan ell i els seus companys.

Les imatges són impressionants, però no s’havien vist mai fins ara. Els camps només eren en el record d’aquells que, malauradament, s’hi van haver d’estar, però la tasca de l’associació 24 Août 1944 i dels investigadors catalans Felip Solé i Grégory Tuban ha permès que sortissin a la llum per primera vegada.

Des de primers de desembre, es poden veure a Madrid en la mostra Caminos del exilio, inclosa dins d’una gran exposició sobre l’exili republicà que ha organitzat el Ministeri de Justícia [vegeu peça].

Les imatges de Prats de Molló i de la Presta són, segurament, les més impactants de l’exposició, bàsicament perquè mai no s’havien mostrat aquestes instal·lacions. “Eren camps provisionals i de què no es coneixia pràcticament res”, explica Felip Solé, que, amb Tuban, ha comissariat la mostra.

Però, entre la setantena d’imatges que s’exposen, de tots els passos fronterers, des la Cerdanya fins al Pertús i Cervera, n’hi ha moltes altres de gran valor documental. Com la que mostra un pou de metralladores que controlen soldats senegalesos. “Molts testimonis havien comentat que, cada cent metres, hi havia aquesta vigilància i, fins i tot, alguns havien descrit com companys seus havien mort tirotejats, però aquest és el primer cop en què es veu clarament la posició de la metralladora i els soldats”, explica Solé.

Les fotografies de Gaussot també ensenyen la vida quotidiana al camp, com aquella en què es veu un grup de refugiats a punt de dinar o un altra que mostra un home sense camisa arreglant-se la roba, mentre un company cava en la sorra per preparar la tenda provisional.

Felip Solé destaca l’originalitat de la mirada fotogràfica de Gaussot. “A diferència dels fotògrafs de premsa, com ara Centelles i Cappa, ell no té una mirada de periodista, sinó que mostra la feina que fan. És un mirada global”, explica Solé, que remarca: “És el punt de vista d’un treballador humanitari i això dona una visió d’aquells llocs que no havíem tingut fins ara.” Solé diu que s’ha sentit identificat amb aquesta manera de captar la realitat. “Sempre he buscat la gent anònima en els meus treballs. És el que m’interessa; les històries col·lectives”, afirma.

Guardades durant anys

I com és que no han sortit fins ara a la llum aquests fotografies? Doncs perquè no ha estat fins poc que algú, de fet Felip Solé i Grégory Tuban, els ha donat valor.

Philippe Gaussot va morir el 1977 i el seu llegat fotogràfic i periodístic va passar a mans del seu fill Jean-Philippe, que va publicar alguna de les imatges en una pàgina web d’homenatge al seu pare, creada ja fa temps. “A través d’un contacte fet quan vaig fer el meu documental sobre el camp d’Argelers, vaig saber de la feina de Gaussot”, explica Solé, que reconeix que va tenir com una intuïció. Un cop contactat Jean-Philippe, aquest els va ensenyar fins a una vuitantena de negatius d’aquells mesos del 1939, en bon estat de conservació. Ben aviat van arribar a un acord amb el fill, que va cedir les imatges a l’associació 24 Août 1944, a canvi només de no fer-ne una explotació comercial.

L’associació va digitalitzar totes les fotos i va identificar gairebé la majoria de llocs i la data en què van ser fetes. Però durant cinc anys ningú no s’hi va interessar. Fins aquest gener, quan es va fer una exposició a París amb una trentena de les imatges. Va ser llavors que el govern espanyol s’hi va interessar i es va tirar endavant l’exposició que ara hi ha a Madrid i que es clourà el 31 de gener.

A partir d’aquí, iniciarà un periple per diferents llocs. La primera etapa serà a Argelers, a la primavera. Tot un homenatge als homes i dones de l’exili.

Gran mostra sobre l’exili a Madrid

m.r

L’exposició Caminos del exilio forma part d’una gran mostra sobre l’exili, ara que se n’han complert els vuitanta anys, i que s’ha inaugurat a primers de mes a La Arquería de Nuevos Ministerios de Madrid i amb què, segons els organitzadors, el Ministeri de Justicia, “es vol homenatjar els republicans espanyols que van creuar la frontera l’any 1939, com a conseqüència de la persecució a què van ser sotmesos els seus ideals i la seva defensa dels valors democràtics”.

L’exposició principal és 1939, exilio republicano español, formada per un conjunt heterogeni d’obra plàstica, objectes quotidians, fotografies, arxius sonors, cartells i publicacions per tal de donar “testimoni fidel d’una avantguarda d’intel·lectuals, científics, escriptors i artistes de tota mena que van marxar a l’exili l’any 39”.

Entre les fotografies exposades, n’hi ha d’Agustí Centelles, David Seymor i Robert Capa. També dibuixos de Josep Bartolí i pintures de Ramon Gaya i Josep Franch-Clapers. També es recorda l’aportació literària de Jorge Semprún i Joaquim Amat-Piniella, interns als camps de Buchenwald i Mauthausen.

La mostra recorda els vaixells que van dur la gent a l’altra banda de l’oceà, els nens deportats a Rússia i el paper de grans artistes com ara Pablo Picasso i Miguel Prieto.

L’altra exposició és La sangre no es agua, un treball d’investigació de l’artista Pierre Gonnord a partir dels records de supervivents i descendents de l’exili republicà, amb fotografies, retrats i testimonis.

Jove catòlic, resistent i periodista

Philippe Gaussot (1911-1977), l’autor de les fotografies inèdites dels camps nord-catalans de l’exili, va ser un jove catòlic progressista que es va comprometre ben aviat a ajudar als refugiats que arribaven a l’Estat francès, primer des del País Basc i després des de Catalunya. Els mesos posteriors a l’exili republicà, el comitè ajuda els refugiats als camps i les diferents colònies on s’acollien dones i nens. També és clau perquè molts refugiats puguin sortir dels camps amb una feina. “Va convertir advocats, comerciants i periodistes en obrers qualificats”, va escriure de Gaussot el català Maurici Serrahima. Més tard, es va allistar a la Resistència francesa.

Va viure a Chamonix, on va treballar de periodista al diari Le Dauphiné Libéré. Amant de la muntanya, va ser autor de nombrosos llibres i articles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda