Dolça Gertrudis

Quan, l’any 2016, amb Ara volo alt, van reaparèixer després d’un període de cinc anys de silenci, estaven envaïts pel dubte. “No sabíem què passaria”, admet Xavi Freire. “No descartàvem haver de tornar amb la cua entre cames.” Tres anys i dues gires després, Gertrudis, però, no únicament ha trobat un espai propi en l’atapeïda escena festiva catalana, de la qual poden presumir de pioners tot i la seva relativa joventut, sinó que viuen, segons assegura Xavi Ciurans sense embuts, el seu “moment més dolç”. “Hem pogut fer el nou disc amb calma, i els inputs que ens arriben són que tindrem un any de molta feina”, rebla Freire.

El vuitè disc del grup de la Garriga s’anomena No em dona la gana (Promo Arts Music Records) i, a més d’una de les cançons de més èxit de la seva trajectòria –Bon dia, vida–, s’hi inclouen 11 temes més amb què, en qüestions de so, Gertrudis, supervisats per Roger Rodés, productor de Macaco i Estopa, va imposar-se fer un salt endavant. “Volíem un so contundent, en sintonia amb el que sona actualment. Vas en furgoneta i escoltes grups com ara Zoo, entre altres companys de professió, i entens que no et pots quedar enrere”, admet Ciurans, que ha aconseguit, després d’insistir durant anys als seus companys de grup, tenir en directe una petita –i femenina– secció de vents.

No em dona la gana, en el títol, apel·la tant a la llibertat estilística del grup (“vam estar molt temps en què si no fèiem rumba se’ns deia que no sonàvem a Gertrudis, i en aquest disc hem volgut fer les coses perquè sí, sense més explicacions”, diu Freire) com al context polític del país: “Mai no hem estat un d’aquests grups que actua davant d’una bandera, però s’han traspassat tants límits quant a llibertat d’expressió i repressió que obviar aquesta situació hauria estat un autoengany.”