Música

Brighton 64

GRUP DE MÚSICA

“Sabem que hi ha qui no ens vindrà a veure més”

A casa s’hi feien reunions de gent raríssima; hi havia ambient de resistència

Quan el juny de l’any passat es va presentar l’informe de la fiscalia espanyola en el judici del procés, Brighton 64, l’històric grup barceloní liderat pels germans Albert i Ricky Gil, fills de l’advocat i activista antifranquista August Gil Matamala, van quedar-se a gust amb Juez y parte, una cançó des d’on es rebel·laven contra “la inacció generalitzada del món de la cultura en general, i del rock en particular, davant d’aquesta mena de situacions”. Mig any després, i amb els presos polítics encara a presó, la banda més representativa –amb permís de Los Negativos– del fenomen mod a Catalunya, estén la protesta en el seu quart disc d’ençà el seu retorn, l’any 2012: Como debe ser (BCore), que avui estrenaran al Sidecar barceloní.

Parlem amb Ricky Gil, que acaba de firar-se un disc de vinil dels Clash, tot un exemple de rock combatiu, en una cafeteria de Barcelona.

Per què els ha sortit un disc tan polític?
Pel moment que vivim, és clar. L’arrel van ser un parell de lletres –Juez y parte i Este es un país libre– i, de mica en mica, vam acabar adonant-nos que hi havia un munt de coses a dir.
‘Ahora usamos tribunales y nos va fenomenal, un juez adepto al movimiento para que nada salga mal y que España siga igual’, canten a ‘Juez y parte’.
Sí, de fet la cançó és d’abans del judici, però tampoc costava gaire imaginar-se com acabaria sent tot plegat. Ens va semblar important que coincidís amb el judici, de manera que vam anar a gravar-la als estudis Ultramarinos de Sant Feliu de Guíxols per poder tenir-la a punt. Totes les altres cançons del disc vam gravar-les més tard a Puerto de Santa María, amb el Paco Loco de productor, a qui ja coneixíem quan tocàvem amb Top Models però amb qui mai no havíem gravat com a Brighton 64.
‘El tren de la bruja’, el seu últim disc, de fet, va publicar-se en ple octubre del 2017.
Sí, era un disc doble de vint cançons, i lletres de Carlos Zanón, que ens havia dut molta feina. Però anàvem a promocionar-lo en entrevistes que s’acabaven anul·lant per alguna “última hora” en el terreny polític. Ens vam sentir perduts, el moment era inoportú, però va donar peu segurament que ara hàgim acabat fent aquest disc.
A casa, de petits, quin ambient polític es respirava?
En cap moment vam estar allò que ara en diuen “adoctrinats”, però a casa s’hi feien reunions de gent raríssima que, després, t’has acabat assabentat que eren tal i tal altre i que, al menjador de casa, s’hi va crear tal i tal altra història. Hi havia un ambient molt de resistència, ja que estàvem en ple franquisme. Jo soc del 1965 i l’Albert, del 1963. Érem només nens, però notàvem coses estranyes i, amb el temps, recordes coses greus que van passar o que van estar a punt de passar. El meu pare, per exemple, va haver de fugir un parell de cops de casa per si l’anaven a buscar. Ell era advocat de molta gent que estava a la presó, i feia exactament el mateix que feien aquells a qui defensava, que eren activitats totalment clandestines. La nostra carrera musical, però, potser per reacció, es va allunyar de tot això. No havíem fet servir mai fins ara les cançons per cap lluita política concreta.
Un fet habitual en tants grups dels anys vuitanta.
Sí, recordo, en aquella època, que tots els grups feien servir la mateixa paraula. Deien que eren “apolítics”. Feia poc de la Transició, eren els anys de la Movida i tot es basava més en l’escapisme; però, en canvi, s’escoltava els Jam, o els Clash, o Elvis Costello, que pertanyien a un tipus de societat en què es fomentava més la crítica.
Tenen potser més seguidors a la resta de l’Estat que a Catalunya. Com creuen que s’encaixarà un disc com aquest?
Bé, la gent ja sap qui som. No crec que sorprenguem ningú, llevat que hi hagi gent molt despistada que ens hagi seguit per una qüestió purament estilística. Hi ha qui se n’alegra molt, del pas que hem fet, i també n’hi ha d’altres, sobretot a Espanya, que estan una mica mosques. No podem demanar a tothom que pensi el mateix. Sabem que hi haurà qui no es comprarà el disc o que no ens vindrà a veure més. Però no passa res, per una raó o altra això passa a tots els artistes.
D’ençà del seu retorn, sempre inclouen cançons en català en els seus discos. S’entreveu un disc íntegrament en la seva llengua?
Potser algun dia el farem, però fer en català aquest, precisament, no era una bona idea. Sí que hi ha cançons com ara Avui he tornat a casa, que és un reconeixement al nostre avi, que era mestre, havia estat director de les escoles de Sallent, on fa uns mesos se li va fer un homenatge, i va acabar exiliat a França. Era important, però, que un disc així fos en castellà i pogués transmetre un missatge ben clar. I que la gent, a Espanya, l’escolti i decideixi.
Els indigna que altres bandes no siguin capaces de parlar sense embuts com fan vostès?
M’encantaria que hi hagués més grups que s’impliquessin, naturalment. Sí que n’hi ha que fan concerts i es mullen, però no sé, certament, si som els primers a dedicar-hi un disc sencer. I això que anem enrere, en moltes coses. N’hi ha que semblaven superades. Veure rapers condemnats per fer lletres de cançons, per exemple, semblava impensable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen