“Sabem que hi ha qui no ens vindrà a veure més”

Pel moment que vivim, és clar. L’arrel van ser un parell de lletres –Juez y parte i Este es un país libre– i, de mica en mica, vam acabar adonant-nos que hi havia un munt de coses a dir.

Sí, de fet la cançó és d’abans del judici, però tampoc costava gaire imaginar-se com acabaria sent tot plegat. Ens va semblar important que coincidís amb el judici, de manera que vam anar a gravar-la als estudis Ultramarinos de Sant Feliu de Guíxols per poder tenir-la a punt. Totes les altres cançons del disc vam gravar-les més tard a Puerto de Santa María, amb el Paco Loco de productor, a qui ja coneixíem quan tocàvem amb Top Models però amb qui mai no havíem gravat com a Brighton 64.

Sí, era un disc doble de vint cançons, i lletres de Carlos Zanón, que ens havia dut molta feina. Però anàvem a promocionar-lo en entrevistes que s’acabaven anul·lant per alguna “última hora” en el terreny polític. Ens vam sentir perduts, el moment era inoportú, però va donar peu segurament que ara hàgim acabat fent aquest disc.

En cap moment vam estar allò que ara en diuen “adoctrinats”, però a casa s’hi feien reunions de gent raríssima que, després, t’has acabat assabentat que eren tal i tal altre i que, al menjador de casa, s’hi va crear tal i tal altra història. Hi havia un ambient molt de resistència, ja que estàvem en ple franquisme. Jo soc del 1965 i l’Albert, del 1963. Érem només nens, però notàvem coses estranyes i, amb el temps, recordes coses greus que van passar o que van estar a punt de passar. El meu pare, per exemple, va haver de fugir un parell de cops de casa per si l’anaven a buscar. Ell era advocat de molta gent que estava a la presó, i feia exactament el mateix que feien aquells a qui defensava, que eren activitats totalment clandestines. La nostra carrera musical, però, potser per reacció, es va allunyar de tot això. No havíem fet servir mai fins ara les cançons per cap lluita política concreta.

Sí, recordo, en aquella època, que tots els grups feien servir la mateixa paraula. Deien que eren “apolítics”. Feia poc de la Transició, eren els anys de la Movida i tot es basava més en l’escapisme; però, en canvi, s’escoltava els Jam, o els Clash, o Elvis Costello, que pertanyien a un tipus de societat en què es fomentava més la crítica.

Bé, la gent ja sap qui som. No crec que sorprenguem ningú, llevat que hi hagi gent molt despistada que ens hagi seguit per una qüestió purament estilística. Hi ha qui se n’alegra molt, del pas que hem fet, i també n’hi ha d’altres, sobretot a Espanya, que estan una mica mosques. No podem demanar a tothom que pensi el mateix. Sabem que hi haurà qui no es comprarà el disc o que no ens vindrà a veure més. Però no passa res, per una raó o altra això passa a tots els artistes.

Potser algun dia el farem, però fer en català aquest, precisament, no era una bona idea. Sí que hi ha cançons com ara Avui he tornat a casa, que és un reconeixement al nostre avi, que era mestre, havia estat director de les escoles de Sallent, on fa uns mesos se li va fer un homenatge, i va acabar exiliat a França. Era important, però, que un disc així fos en castellà i pogués transmetre un missatge ben clar. I que la gent, a Espanya, l’escolti i decideixi.

M’encantaria que hi hagués més grups que s’impliquessin, naturalment. Sí que n’hi ha que fan concerts i es mullen, però no sé, certament, si som els primers a dedicar-hi un disc sencer. I això que anem enrere, en moltes coses. N’hi ha que semblaven superades. Veure rapers condemnats per fer lletres de cançons, per exemple, semblava impensable.