Versos fets de foc i de joc

Els premis Ciutat de Gandia inclouen dos guardons molt destacats, el Joanot Martorell de narrativa (l’últim, guanyat pel company d’aquest diari David Castillo amb El tango de Dien Bien Phu) i l’Ausiàs March de poesia, que, després del Carles Riba, segurament és el més important de les lletres catalanes. La 57a edició de l’Ausiàs March –té 62 anys d’història, però hi ha hagut anys en què ha estat declarat desert– la va guanyar Les beceroles successives, llibre de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981).

Jordi Cornudella, president del jurat que va atorgar el premi i editor d’Edicions 62, que publica l’obra, va comentar que “és un premi que porta molts anys perquè hi ha una editorial que vol publicar els llibres guanyadors però també perquè hi ha un ajuntament, el de Gandia, que hi aposta fort”.

Diana Morant, alcaldessa de Gandia, va comentar: “Gandia és el bressol de les lletres valencianes, amb Joanot Martorell i Roís de Corella; és un orgull tenir aquest llegat, però alhora el volem mantenir i ampliar.”

“És un premi pel qual han passat poetes consagrats, hem fet descobertes i també l’han guanyat autors que ni una cosa ni l’altra, com és el cas de Ramon Boixeda, que no s’estrena, però tampoc estem cansats de llegir-lo”, hi va afegir Cornudella.

Les beceroles successives està format per 56 poemes, en general no gaire extensos o directament breus. Alguns poemes estan com esqueixats, dividits en parts: Gas! i Capturar la llum, per exemple. Cadascun és autònom, però no costa gaire interpretar el diàleg que estableixen entre ells. “Boixeda té un accent molt característic, molt propi; no és un conjunt de poemes, és un llibre, per la manera que té de construir-se dins del cap del lector”, va definir Jordi Cornudella.

Ramon Boixeda, que viu a cavall de Barcelona i Sevilla, és un home de lectures variades i nombroses, poc amic del corrent que afirma que fa poesia a través de les xarxes socials. Arquitecte de formació, també té estudis de filosofia i de literatura. Fins ara havia publicat els poemaris La pell fina (2013) i El sedàs (2015)

“He anat rascant els meus racons anímics i del món, una feina que no s’acaba mai i que deixa un pòsit que es converteix en poema”, va declarar l’autor, que defineix la seva manera de treballar com a “fer joc i fer foc” i té clar que “el camí que es fa és text”.