Amb en Quico, ‘no passaran’

Ambientàs, divendres a les Cotxeres de Sants, amb més de mig miler de cadires ocupades i dificultats per fer-hi entrar tothom, en el concert especial de Pi de la Serra per al 25è Barnasants, un festival que, en cites com aquesta, s’esmerça a fer allò que altres espais de caràcter públic continuen sense fer. Entre el públic, músics de generacions diverses com per exemple Jordi Batiste, Joan Isaac, Jofre Bardagí i Meritxell Gené, també Sergio Sacchi, de l’italià Club Tenco, i la sensació que les cançons de Pi de la Serra (“d’intervenció i combat”, segons s’anunciava en el programa) tornen a ser, atesos els temps que vivim, d’extrema necessitat. Se’n mig fumia, dimecres, en la presentació davant la premsa d’aquest recital, que se li recordés tan sovint la “vigència” que té el seu cançoner, però, és clar, l’escoltes cantar La cultura l’endemà que es denunciï que el pressupost a Catalunya per a la cultura és tot just del 0,6%, prestes atenció a la lletra de La meva estrella mesos després que la policia repartís a tort i a dret a Urquinaona i el veus proclamar, a Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, que a ciutat ja no es pot ni respirar, i es fa inevitable concloure que el cançoner de Francesc Pi de la Serra, en efecte, no únicament manté tot el seu vigor, sinó que hauria de ser un incentiu per a tots aquells joves companys d’ofici que han trobat en Ovidi Montllor algú amb qui emmirallar-se però que, en canvi, tenen l’obra de Pi de la Serra al calaix, encara, dels tresors per descobrir.

Divendres, a les Cotxeres de Sants, on va néixer el Barnasants, Pi de la Serra es va fer acompanyar pels seus dos grans còmplices, Amadeu Casas a la guitarra i Joan Pau Cumellas a l’harmònica, en un recital de dinou cançons en què es van refilar temes habituals del seu repertori (Cançó en I, El burro i l’àguila, Merda, L’home del carrer...), la majoria amb elegants arranjaments en clau de blues, però en què es va treure també la pols a cançons que “també tenen dret a vida” i que feia “dècades” que no interpretava, com per exemple Sé i Igual que ahir (“Malgrat la por, malgrat la sang, malgrat el caminar del cranc”), totes dues del punyent Fills de Buda (1974).

Pi de la Serra va evocar també el seu bon amic Ovidi amb L’escola de Ribera, va incidir en alguna cançó de Dues tasses (2015), el seu fins ara últim treball d’estudi, i va acabar cantant amb Pere Camps (ànima del Barnasants, que feia una estona havia llegit una carta de Jordi Cuixart adreçada al festival i havia exigit a la Generalitat i l’Ajuntament un “ateneu de la cançó”) l’antifeixista Bella ciao. Amb Pi de la Serra, per si algú en tenia encara algun dubte, no passaran.