Terceres oportunitats

Si algú no es creu aquella vella dita que assegura que el segon disc d’un grup és el més complicat de tots, que vagi i ho expliqui a Súper Gegant. El grup, amb integrants de Reus i Molins de Rei, s’havia endut un premi Enderrock al grup revelació (“teníem més de trenta anys!”, recorden, però) i s’havien guanyat a pols el reconeixement de l’escena indie en festivals com ara el Primavera Sound, el Faraday i el Poparb quan, envalentits, van decidir anar a gravar el segon disc a El Puerto de Santa María (Cadis) a les ordres de Paco Loco, que no feia gaire havia ajudat Mishima a fer un pas clau i que, no per a poques bandes, s’havia convertit en el productor somiat.

L’aventura, però, va fer aigües i no ha estat fins ara, quatre anys després del seu pas per Andalusia, que Súper Gegant, amb un arsenal de guitarres, distorsions, reverbs, ecos i delays que no forma especialment part de la dieta dels grups del moment, ha retornat amb el seu irrefutablement “difícil segon disc”, anomenat Una casa als aiguamolls i publicat per Indian Runners, casa també de bandes com ara Vàlius, Tarta Relena i el trio femení Rombo, que participa en el disc. “Va ser una frustració enorme”, diuen alhora Claudi Herreros (veu i guitarra) i Miquel Bernis (baix i veus) d’aquell naufragi amb Paco Loco. “Hi vam anar amb molta il·lusió, però, de seguida, vam adonar-nos que viatjàvem en un tren destinat a estavellar-se”, reconeix Herreros. “Teníem les dates molt fixades i un temps molt concret per a la gravació. I arribar amb cançons que no estaven prou cuites i haver de treballar amb un taxímetre al davant ens va acabar matant.”

Mea culpa com aquest no són precisament habituals en els grups musicals, però haver de refer-se d’una patinada en el moment clau (“hi havíem invertit tota la pasta de la gira!”, recorda Herreros) va servir perquè Súper Gegant –amb un bateria, Marcel Mercadé, que va marxar... i va acabar tornant– entenguessin plenament el sentit d’una cosa tan bàsica per a un grup com és la constància.

Ja en aquells temps s’intuïa en Súper Gegant –un grup en què, a Camina i oblida (2013), era fàcil detectar les influències de músics indie nord-americans i caparruts– un canvi de rumb. “En perspectiva, ens hem adonat que, a El Puerto de Santa María, hi vam anar en plena transició”, reconeix Herreros. “Volíem fer cançons diferents, amb lletres i maneres de cantar-les diferent, però sense saber encara com per fer-les.” A Una casa als aiguamolls, gravat, aquesta vegada, amb la supervisió de Roger Marín en uns estudis del Poble Nou, què s’anava a fer ja era molt més concret. “No crec que en aquest segon disc hàgim ampliat influències, però sí que en el primer anàvem molt amb peus de plom en determinades coses i això va acabar reflectint-se en un so molt tancat i concret que, ara, no volíem repetir”, destaca Bernis, per a qui, a Una casa als aiguamolls, les cançons, més que el so, han figurat “més despullades i en primer pla”. Assumeixen, tanmateix, que, en aquests sis anys de silenci, els temps els han passat “per sobre” i que aquells “grups de Williamsburg que tant s’escoltaven fa deu anys, no han envellit precisament bé”. Resignats a trobar-se, diuen, en un “angle mort” dels corrents musicals que hi ha al país, almenys els cantats en llengua catalana, Súper Gegant retornen amb forces renovades i la satisfacció de, ara sí, haver-ho pogut tornar a aconseguir. El grup actuarà dissabte vinent en la festa de presentació de La Medusa Fest a Vilanova i la Geltrú.