Cultura

Mirador

Una veu potent i clara

“Jo, que sempre m’he declarat independentista, sovint afegeixo que sóc independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho. No: hem de continuar creient en la llibertat i hem de continuar unint les veus diverses cap a l’objectiu de l’alliberament nacional i de classe. Jo he estat en el PSAN, i per això he començat dient que la notícia de la suspensió d’activitats per part del PSAN m’ha colpit personalment.” (Isabel-Clara Simó, El Punt Avui, 27 d’octubre del 2015).

Ens vam conèixer en la dècada dels 70, a poc d’iniciar les activitats del PSAN al País Valencià, quan ella formava part del Front Cultural del partit i, com a directora de la revista Canigó, aixoplugava el grup de lletraferits Trencavel (Xavier Romeu, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Quim Soler, Joan Rendé, Guillem-Jordi Graells...), que publicaven articles de contingut cultural i polític, al servei de l’alliberament nacional i de classe del poble català. Ens trobàvem a Besalú, a Barcelona, a ca l’Antoni Miró, el “solitari far de migjorn” segons la poètica descripció de Salvador Espriu, als Premis Octubre de València...

Al llarg dels anys, la Isabel-Clara mai no va deixar de defensar “els tres eixos sobre els quals descansa –són els seus mots– el futur del nostre poble: la independència, la unió dels Països Catalans i el socialisme alliberador”. Va col·laborar sempre en tot allò que se li demanava des del País Valencià, fent conferències, presentant els seus llibres, impartint cursos de literatura, com el que va fer en aquell estatge memorable a Morella, el 1983, per a formació dels mestres que havien d’introduir el català a l’escola pública valenciana. Va venir a rebre guardons, com ara el Premi de la Critica en Comunicació i Difusió Cultural 2016 que, a Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó conjuntament, els va atorgar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana de la Universitat de València. I va baixar infinitats de vegades per a celebrar amb els amics i amigues aniversaris plaents però també per acomiadar amics insubstituïbles, com ara l’enyorat Ovidi Montllor o l’entranyable Enric Valor, que casualment va faltar un 13 de gener, igual que ella, però amb 20 anys de diferència.

La militància política amb Isabel-Clara Simó, la vam retrobar a la fi de la primera dècada d’aquest segle impulsant Solidaritat Catalana per la Independència (ella com a independent, nosaltres com a militants del PSAN), en uns moments en què la CUP es dedicava només a la política municipal, ERC continuava aparcant la independència, embolicada amb el tripartit, i Convergència encara no havia descobert la bona nova de l’independentisme.

En aquesta etapa, li vam demanar una anàlisi política i punyent de la situació del món literari català. Amb el pseudònim Col·lectiu L’or del Ring i el compromís de no fer públic, en vida seva, que l’havia escrit ella, va aparèixer a la revista Lluita 289 (octubre-novembre 2013) el treball La literatura en català, avui. Un article de lectura imprescindible, que acaba així: “Fa ganes de crear una cèl·lula clandestina d’escriptors (o un front cultural), com en les èpoques heroiques de la dictadura”.

Molt estimada Isabel, trobarem a faltar la teva veu potent i clara, la teva amistat i la teva lucidesa d’alcoiana catalana de fil de vint. Esperem que els independentistes d’avui, homes i dones, sàpiguen ser fidels al teu mestratge



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.